La paràbola dels vinyataires que Jesús explica davant les autoritats jueves té profundes arrels bíbliques (Marc 12, Mateu 21, Lluc 20). Els seus oients devien recordar bé el cant de la vinya, del profeta Isaïes, i altres passatges de Jeremies i Joel.
La paràbola és dura i més encara si entenem el seu context. La vinya és el poble d’Israel; l’amo és Déu; els vinyataires són els sacerdots i líders del poble, que han de conrear-la i lliurar-ne el fruit al senyor. Però què passa? Els vinyataires volen posseir aquest fruit, sense donar la seva part a l’amo. Qui són els servidors enviats a rebre la collita? Els profetes. Qui és el fill? Jesús. Ja veiem com els vinyataires tracten els servents i el fill: cops, rebuig, violència i mort. Què farà l’amor de la vinya? Jesús acaba el relat amb una sentència tremenda. És un avís a la classe dirigent: Què esteu fent amb el poble de Déu? Us cal una conversió radical! Aquesta crida ressona amb força avui: la podem aplicar al món religiós, econòmic i polític.
El càntic d’Isaïes (5, 1-7) i la veu profètica de Jesús presagien una fi atroç. La fi que va patir Jerusalem anys més tard, en la guerra jueva contra Roma, quan la ciutat va caure i el Temple va ser destruït. Però si llegim Isaïes 27,2-5, escoltarem un altre poema: el càntic de la vinya deliciosa: “Soc jo, el Senyor, qui la guarda i la rega sovint. La vetllo de nit i de dia perquè no se n’apoderin…” Jesús no abandona la seva vinya, la nostra Església, que sovint sembla un camp erm i amenaçat. Tampoc abandona aquest món, devastat i ple d’esbarzers. Però, perquè així sigui, acaba el cant: “Però qui vulgui la meva protecció, que faci la pau amb mi. Cert, haurà de fer amb mi la pau!”