Quin no s’alegra que el nou Successor de Pere sigui el papa Lleó? Des que el 8 de maig va sortir al balcó central de la basílica vaticana ens suscita sentiments d’adhesió i de comunió. L’alegria que hi havia a la plaça de Sant Pere expressava l’alegria de tota l’Església universal. Era una alegria que venia de l’Esperit Sant. La successió apostòlica és un riu continu que des de la primera Pentecosta va fecundant tots els temps i en dona els millors fruits. Hem de pregar perquè el Senyor sostingui i il·lumini el papa Lleó perquè guiï amb discerniment i saviesa tota l’Església.
Captiva la sorpresa que el nou Papa sigui un agustinià, amarat, per tant, del patrimoni inesgotable de sant Agustí, en la doctrina del qual conflueixen la veritat i la caritat. I que té com a fruit la unitat, una unitat que es fonamenta en el mateix Crist: In illo uno iunum (“en qui és u som u”). La unitat és una de les notes essencials de l’Església i signe de la seva credibilitat. I no cal dir que Lleó XIV assumirà el millor del magisteri del recordat papa Francesc donant-hi trajectòria i contingut nou. Em va cridar l’atenció que en una homilia digués literalment: “La comunió es construeix, abans que tot, de genolls, en la pregària i en un continuat compromís de conversió.” La comunió eclesial, oberta i preferent pels qui sofreixen, és la que l’Església ha d’oferir al món. Des d’aquesta unitat ningú no té dret a atribuir-se com a seu, o en contra d’altres, la persona i la doctrina del Sant Pare. Des del punt de vista de la reflexió litúrgica, el Papa omple de simpatia. Les seves primeres paraules van ser: “La pau sigui amb vosaltres.” Són les paraules del Senyor ressuscitat, i també les paraules de salutació litúrgica en la litúrgia episcopal. És la pau que el Senyor ens dona. Una pau que ningú no ens pot prendre, una pau desarmada i desarmant.
Fa goig de veure el nou Papa celebrar amb un sensus litúrgic palès, digne i conscient. Sap cantar la litúrgia i ho fa amb goig i convicció. És remarcable la seva predicació, breu, substancial i mesurada. No sona a discurs, sinó a predicació viva.
Amb un temps tan inicial del pontificat, no ha fet cap referència explícita a la litúrgia, tot i així, no han passat desapercebudes les paraules adreçades als cristians orientals, en ocasió del seu Jubileu a Roma: “L’Orient cristià ens recorda el sentit del Misteri, i en les litúrgies de l’Orient es canta la bellesa de la salvació i se suscita l’estupor per la grandesa divina que abraça la petitesa humana.” Davant del minimalisme litúrgic, d’una banda, o el funcionalisme pastoral, de l’altra, el papa Lleó demana una litúrgia que toqui l’ànima, que involucri el cos i l’esperit i ens introdueixi en el misteri del Crist vivent. Intueixo que per elevació farà que en el nivell litúrgic els extrems convergeixin en un punt comú i més elevat: el Misteri de Crist, celebrat en el temps de l’Església.
El pontificat del papa Lleó és ara una pàgina en blanc on s’escriuran fets i paraules que manifestaran com el Senyor acompanya el seu poble.
