Les paràboles són relats amb imatges de la vida real i diària que Jesús fa servir per parlar del Regne de Déu i interpel·lar els oients. Les tres paràboles que llegim formen part del discurs de les paràboles del capítol 13 de l’Evangeli de Mateu que n’agrupa un total de set, número preferit de Mateu. Jesús viu els últims dies a Galilea i aviat començarà el seu camí cap a Jerusalem. És un dels últims esforços de Jesús perquè la gent entengui que el Regne de Déu és a prop i que el dia del judici s’acosta.
En la paràbola del jull Jesús ens fa veure que el bé i el mal, el blat i el jull, coexisteixen en aquesta vida. Aquesta convivència durarà fins que hi haurà el dia de la sega, és a dir, el dia del judici final. A Mateu 5,45 llegim que Déu és conscient que ha creat un món amb bons i dolents, un món de justos i dels partidaris del poder, de la riquesa i del prestigi propi. És clar que no hem de tolerar el mal en nosaltres i en el món i hem de lluitar perquè desaparegui. Tanmateix, el punt central d’aquesta paràbola és esperar, tenir paciència i no fer la tria abans d’hora perquè el judici no ens correspon a nosaltres.
Les paràboles del gra de mostassa i del llevat palesen la realitat dels inicis del ministeri de Jesús i de l’Església: el contrast entre la petitesa del començament i l’abundància del final. La llavor de la mostassa no fa més d’un mil·límetre i l’arbre pot arribar fins als tres metres! El Regne de Déu comença d’una manera insignificant i invisible, com el llevat amagat dins de la farina, però creixerà de manera sostinguda fins a revolucionar el món. Es tracta d’una visió als antípodes dels deliris de grandesa i domini universal que eren propis del messianisme jueu del temps de Jesús i que també són vius avui en grups pretesament cristians que en el Nou Testament els anomenava falsos mestres o falsos profetes. No. La proposta de l’Evangeli és que el Regne de Déu s’apropa inexorablement a un món i a una Església on es barreja el que és bo i el que és dolent, i ho fa de manera oculta i humil.
Vivim en aquest món de bons i dolents esperant el dia de la Glòria. No tinguem ànsia per arrencar la mala herba. Demanem a l’Esperit paciència, que no siguem jull, que no fem de jutges. Ans al contrari, demanem que siguem com Jesús, que cridava i estimava tothom, sobretot els menys afavorits i els pecadors. Fem-ho de manera discreta, com un gra de mostassa, i silenciosa, com el llevat amagat en la farina.