L’assentament a la terra de Canaan suposa una progressiva organització comuna de les tribus. La figura dels jutges com a referents d’autoritat va servir com a element cohesionador, una institució que va marcar el lideratge de la comunitat. De tota manera, el pas del temps i el conflicte amb els pobles veïns fa sorgir la necessitat d’una articulació política diferent: la monarquia.
Aquesta apareix mencionada per primer cop en l’època dels Jutges. Els israelites demanen a Gedeó, jutge de la tribu de Manassès, que sigui rei (Jt 8,22-23). Ell rebutja la proposta, per a ell i la seva descendència, adduint que Jahvè és l’únic rei. Tot i això, a la seva mort, el seu fill Abimèlec intentarà establir un regne a l’estil del dels pobles cananeus que l’envolten. Després de topar-se amb una forta resistència ideològica, acabarà fracassant, mantenint-se la institució dels jutges com a referent articulador de la comunitat.
Les dificultats polítiques amb els pobles de l’entorn continuaran i, en època de Samuel, el desig de tenir un rei es converteix pràcticament en un clam. 1Sa 8 explica com els ancians d’Israel demanen al profeta la concessió d’un rei. El capítol recull les reticències de Samuel davant la petició, i l’acceptació per part de Jahvè, amb una advertència sobre les conseqüències socials, econòmiques i polítiques. I és que la monarquia aportarà elements positius de cohesió a la comunitat, però també abusos per part d’alguns monarques.
La monarquia serà consagrada com a institució mitjançant la unció del rei i l’aliança establerta amb Jahvè, una aliança enllaçada amb la promesa d’un casal i una reialesa que es mantindran per sempre (2Sa 7,5-16).