Al començament de la missa, després del Glòria —quan està previst—, el sacerdot convida l’assemblea: “Preguem.” Segueix un breu silenci i, a continuació, pronuncia l’oració col·lecta. De vegades aquest moment passa gairebé desapercebut, però conté una gran riquesa que mereix ser descoberta: tota la comunitat es presenta davant Déu i expressa, amb una sola veu, la seva súplica.
El nom “col·lecta” ens pot fer pensar en una recollida de diners. Aquí, però, es refereix a l’oració que aplega les pregàries dels fidels. Cada persona arriba a la celebració amb la seva història: alegries, preocupacions, agraïments, ferides i esperances. La col·lecta recull aquesta diversitat i la converteix en pregària de l’Església. No esborra allò que és personal, sinó que ho incorpora a una comunió molt més àmplia.
Per això, el silenci que segueix el “Preguem” no és una pausa buida ni un temps per buscar la pàgina del missal. És una invitació a prendre consciència que som en presència del Senyor i a formular interiorment les nostres peticions. Si el vivim de debò, deixem de ser espectadors i comencem a participar amb tot el cor. El sacerdot no prega en lloc d’una comunitat absent: presideix la pregària d’un poble que està pregant.
La col·lecta sol tenir una estructura senzilla. Primer s’adreça a Déu i recorda algun dels seus atributs o dels seus dons: la misericòrdia, el poder, la fidelitat o la salvació que ens ofereix. Després presenta una petició, vinculada al misteri celebrat o a les necessitats de la vida cristiana. Així aprenem que la nostra súplica neix de la confiança: demanem perquè Déu ens estima i perquè ja ha actuat en la nostra història.
Aquesta oració també ajuda a reconèixer el sentit de cada celebració. Durant l’Advent expressa l’espera; per Nadal, l’alegria per la vinguda del Salvador; durant la Quaresma, el desig de conversió; per Pasqua, la vida nova del Ressuscitat. En les festes dels sants demana que el seu exemple doni fruit en nosaltres. Escoltar-la atentament ens permet entrar en l’esperit del dia.
Habitualment s’adreça al Pare, per Jesucrist, en la unitat de l’Esperit Sant. La conclusió manifesta que la nostra pregària participa de la relació de Jesús amb el Pare i se sosté en l’acció de l’Esperit. No ens acostem a Déu sols: Crist ens obre el camí i ens aplega com a germans.
L’assemblea respon “Amén”. Aquesta paraula significa que fem nostra l’oració pronunciada. Dir-la amb fe és comprometre’ns amb allò que hem demanat: si supliquem amor, pau o fidelitat, acceptem que el Senyor transformi la nostra vida.