Quan es parla de conflicte religiós, és possible abordar aquesta qüestió des d’una doble perspectiva. D’una banda, sovint s’acudeix a aquest terme per a referir-nos a les tensions entre estats amb diferents confessions religioses majoritàries -una realitat tristament d’actualitat, amb guerres actives en el Mediterrani oriental i el golf Pèrsic-. No és estrany que, en aquests conflictes, una de les parts -o les dues- enarborin la bandera religiosa enfront de l’altre, quan la realitat sol acabar confirmant que aquests xocs solen venir fonamentalment alimentats per motivacions molt més terrenals, com la consolidació d’àrees d’influència política o econòmica, l’assegurament del subministrament energètic o el simple interès electoral.
Com dèiem, existeix també una altra manera d’abordar aquest conflicte, des d’una perspectiva més personal i pegada al terreny. Ens referim a la convivència diària entre creients de diferents confessions -juntament amb agnòstics i ateus-, un fenomen cada vegada més habitual en el nostre entorn, amb el qual ens topem de manera freqüent en la nostra comunitat de veïns, en el nostre centre de treball, en l’associació de famílies de l’escola…
Enfront dels qui defensen que entre les diferents confessions existeix un abisme que impedeix qualsevol classe d’enteniment, sembla necessari recordar que les tres religions del Llibre -cristianisme, judaisme i islam- tenen molt més en comú que allò que les separa. De fet, des de l’òptica de l’experiència vivencial interior, els cristians podem trobar molta més sintonia amb un creient d’una altra confessió que amb algú que no té una visió transcendent de la vida. Per exemple, és probable que un musulmà pugui entendre millor la Quaresma, i un cristià pugui comprendre millor el Ramadà, que una persona obertament atea. D’on ve, llavors, aquesta sensació de xoc que sembla estar instal·lant-se en amplis col·lectius de la nostra societat?
D’una banda, hauríem de diferenciar el conflicte motivat per causes estrictament religioses, enfront dels frecs que tenen el seu origen en factors d’índole cultural. Per exemple, una gran part de la comunitat immigrant té interioritzada una mentalitat i uns usos que difereixen de la visió europea majoritària -per exemple, respecte del paper de la dona en la societat- i tendim a atribuir-lo al fet que professin una altra religió. En aquest punt seria bo recordar l’estatus legal de les dones al nostre país fa no moltes dècades -per exemple, sense poder viatjar a l’estranger o obrir un compte corrent sense el permís del seu marit-. En aquest sentit, hauríem d’entendre que sovint no ens trobem davant xocs de principis irreconciliables, sinó davant la constatació de trobar-nos en diferents estadis d’un mateix procés d’evolució i progrés social.
Paral·lelament, tampoc convé confondre el conflicte religiós amb la mentalitat reactiva que pretén reforçar la pròpia identitat mitjançant el xoc amb el diferent, sigui qui sigui l’un i l’altre. El diàleg interreligiós que sovint s’entaula entre líders o referents de les variades confessions demostra que una visió profunda de l’espiritualitat afavoreix l’acostament i l’empatia amb qui té altres creences. Una fe d’arrels sòlides tendeix a unir, no a separar.
La manera de superar aquestes barreres, com succeeix amb tot, és l’amor. I no s’estima el que no es coneix. Per això, només aconseguirem l’enteniment quan apostem per un mestissatge emocional i social que ens porti a conviure i apreciar persones amb idees i creences diferents de les nostres. En el mateix sentit, els poders públics tenen l’enorme responsabilitat d’evitar la creació o consolidació de guetos urbans, on la població immigrant s’aglutini i es tanqui, impedint aquest necessari intercanvi de coneixement i afecte. La convivència no és l’objectiu sinó el camí.