Parlo per a creients en el Déu de Jesús de Natzaret. Però no soc jo qui parla, és el Senyor: “No maltractaràs ni oprimiràs l’emigrant, perquè emigrants vau ser a la terra d’Egipte. No explotaràs vídues ni orfes.”
El que segueix és notícia del dia: “Almenys 12 persones han mort en l’enfonsament d’una embarcació que traslladava un grup de migrants davant les costes de Gàmbia…”
La Societat de la Creu Roja de Gàmbia ha assenyalat que l’embarcació estaria intentant escometre la travessa en la ruta de l’Atlàntic, que té les illes Canàries com a destinació principal, abans de ressaltar que de moment s’han recuperat 12 cadàvers, si bé les tasques continuen actives perquè hi ha un nombre indeterminat de desapareguts…
El succés ha tingut lloc ben just uns dies després que l’Organització Internacional per a les Migracions apuntés a un descens de les arribades de migrants des d’Àfrica occidental a Europa, amb les illes Canàries com a principal punt d’entrada, si bé va afirmar que l’augment dels controls al Marroc, Mauritània i el Senegal ha provocat que hi hagi una dispersió de les sortides encara més al sud, cosa que augmenta la perillositat d’aquestes travesses.
Ara el qui parla és Jesús de Natzaret, aquell de qui ens diem deixebles i seguidors; ara és Jesús el qui ens diu quins són els manaments que sostenen tota la llei i els profetes: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment… Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.”
Ho podem veure cada dia a les nostres celebracions eucarístiques: alguns s’agenollen per combregar; vull pensar que els creients en Crist Jesús ens agenollem també davant dels pobres per dir-los que som u amb ells.
Altres paren la mà per combregar: vull pensar que, amb la mateixa fe, amb el mateix amor, aquesta mà es para cap als pobres, per dir-los a ells, per dir-li a Jesús, que poden comptar amb nosaltres.
Altres obrim la boca per rebre-hi el Cos de Crist: vull pensar que també l’obrim per dir una paraula de salutació, una paraula amiga, una paraula d’alè, una paraula humana, als pobres amb qui ens trobem.
En la fe, confessem, ho fem també avui plens de confiança: “Senyor, vós sou la meva fortalesa, la meva roca, el meu alcàsser, el meu llibertador. Déu meu, roca meva, refugi meu, escut meu, la meva força salvadora, el meu baluard”…
I, abans de fer la nostra confessió de fe, vam fer la nostra declaració d’amor: “Jo us estimo, Senyor”, declaració que mai no serà veritat si no significa: “Jo estimo, Senyor, els vostres fills, els vostres pobres…” Mai no serà veritat la nostra declaració d’amor a Déu, si no estimem el nostre proïsme, a aquells dels qui l’amor ens fa proïsme, pròxims, fins que siguem u, fins que ells siguin nosaltres mateixos.
L’apòstol Joan ho va dir així: “En això hem conegut l’amor: en el fet que Ell va donar la vida per nosaltres. També nosaltres hem de donar la nostra vida pels germans… Si Déu ens va estimar d’aquesta manera, també nosaltres hem d’estimar-nos els uns als altres. A Déu ningú no l’ha vist mai. Si ens estimem els uns als altres, Déu resta en nosaltres i el seu amor ha d’arribar a nosaltres a la seva plenitud… Si algú diu: ‘Estimo Déu’, i odia el seu germà, és un mentider; perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu.”
No hi ha fe sense amor.
Feliç trobada amb els germans —amb els pobres— en aquest sagrament de l’amor de Déu, que és l’Eucaristia, sagrament d’un amor fins a l’extrem.