Nietzsche, a L’Anticrist, condemnava i aixecava “la més gran de les acusacions” contra el cristianisme perquè estava “al costat dels dèbils, humils i fracassats”. Weil, als Escrits de Marsella, afirmava, essent agnòstica, que es va convertir veient uns pobres pescadors cantant en processó popular càntics “d’immensa tristesa” i que, escoltant-los, va sentir que “el cristianisme és, per excel·lència, la religió dels esclaus, que els esclaus no poden deixar d’adherir-s’hi, i jo entre ells”.

La gran novetat de l’humanisme semita i, per extensió, cristià, recordant Dussel i Levinas, és que l’experiència humana es caracteritza per la resposta que donem als altres, resposta que és, al mateix temps, resposta a Déu, ja que l’altre sempre es presenta com a rostre de Déu o, simplificant-ho: “allò que feu als altres m’ho feu a mi”. El Déu que es presenta en Jesús és, com deia Heidegger, un “Déu crucificat”, un Déu que es mimetitza (René Girard) amb el cruent sacrifici, amb la tortura, d’un innocent.

En el Pròxim Orient, que un convidat se sentís a casa teva significava que Déu es feia present en aquella casa. Jesús anava a casa de publicans i prostitutes i partia el pa, i el compartia. Molts oblidem el que a l’època contemporània ens ensenyen Nietzsche i Weil: el cristianisme, quan l’entens, és l’escàndol més gran sorgit en la història: Déu, el més sagrat concebible per una ment humana, es fa present en la prostituta que alguns cops veiem quan anem en cotxe per les carreteres; o en el pobre que a la cantonada de casa teva et demana alguna cosa perquè té gana. En canvi, nosaltres ens continuem fixant en el fet que a la missa tot estigui en ordre, mentre que a la porta de l’església sempre hi ha algú demanant.

No oblidem que el cristianisme és la religió dels pobres i que nosaltres no som, als ulls de Déu, més purs que cap pecador. Ja ho deia Nietszhe: “L’Església és la que ha enriquit la humanitat amb aquesta calamitat! La igualtat de les ànimes als ulls de Déu“. Ens falta molt per escandalitzar-nos.