Nascuda a La Seu d’Urgell, Neus Puigsubirà és diplomada en Treball Social. Treballa a Càritas Diocesana d’Urgell des de l’any 2014, quan es va incorporar a l’entitat per posar en marxa un projecte prelaboral adreçat a persones amb discapacitat intel·lectual. Posteriorment, va continuar la trajectòria dins del Programa laboral com a orientadora laboral. Actualment, és responsable del Centre de Càritas Diocesana d’Urgell Sant Ot i coordinadora del Programa Laboral de Càritas Diocesana d’Urgell. També forma part de l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Catalunya. La seva feina li permet conèixer de prop les dificultats que viuen moltes persones i treballar per afavorir la seva autonomia, la seva inclusió social i les seves oportunitats laborals.
Al llarg d’aquests anys, ha conegut moltes històries de vida. Què és el que més la interpel·la de les persones que acompanya Càritas?
El que més em colpeix és adonar-me que darrere de cada persona hi ha una història, i que ningú no queda lliure de passar per una situació de dificultat. De vegades, una malaltia, la pèrdua de la feina, una separació o una situació familiar complicada poden fer que la vida canviï completament.
També m’interpel·la molt veure persones que, malgrat les dificultats, continuen lluitant i buscant una oportunitat per tirar endavant. Sovint són persones que han passat per situacions molt complicades i que, tot i així, tenen moltes ganes de recuperar la seva autonomia.
Amb els anys he après que és molt important no jutjar ningú per la situació en què es troba. A vegades, el que més necessita una persona és que algú l’escolti, confiï en ella i l’ajudi a veure que encara té capacitats i oportunitats. I crec que aquesta és una de les parts més importants de la nostra feina.
Des de la seva experiència, quines són avui les principals necessitats socials que detecta Càritas Diocesana d’Urgell?
Una de les necessitats que més ens preocupa és l’accés a un habitatge digne. Tenir una feina ja no sempre garanteix poder pagar un lloguer i cobrir totes les despeses bàsiques. Això fa que moltes persones i famílies visquin amb molta incertesa, sense gaire marge per afrontar qualsevol imprevist.
També detectem dificultats per arribar a final de mes, situacions de precarietat laboral i persones que no disposen d’una xarxa familiar o social que les pugui ajudar quan ho necessiten.
En el nostre territori, a més, hem de tenir en compte les particularitats de viure en un entorn rural i de muntanya: És així que les distàncies, les dificultats de transport i l’accés a determinats serveis o oportunitats laborals poden condicionar molt les possibilitats de les persones.
I hi ha una altra realitat que no sempre es veu: la soledat i la manca de suport. Per això és important que l’atenció no se centri només en les necessitats econòmiques, sinó que mirem la persona en conjunt i entenguem què necessita per poder viure amb dignitat.
L’Observatori de la Realitat Social de Catalunya analitza l’evolució de la pobresa i l’exclusió social. Quins aspectes destacaria de la situació actual?
Destacaria que la pobresa és una realitat complexa que no es pot explicar només a partir dels ingressos d’una persona. També té a veure amb l’accés a l’habitatge, la feina, la salut, l’educació, les relacions socials i les oportunitats que té cadascú.
Em preocupa especialment la situació de les persones que, tot i treballar, no aconsegueixen viure amb tranquil·litat perquè la major part dels seus ingressos va destinada a pagar el lloguer i les despeses bàsiques.
També crec que hem de parar atenció a la cronificació de la pobresa: quan una persona o una família porta molt de temps vivint en una situació de precarietat, és molt més difícil sortir-se’n sense un suport continuat.
La feina de l’Observatori és important perquè ens ajuda a mirar més enllà dels casos individuals, entendre les causes de la pobresa i posar aquesta realitat sobre la taula. Les dades són necessàries, però darrere de cada dada hi ha persones. I el repte és que aquest coneixement ens ajudi a impulsar canvis reals en la societat.
En l’àmbit laboral, quines són les principals barreres que troben les persones en situació de vulnerabilitat?
Les barreres són molt diverses i, sovint, se n’acumulen més d’una. Hi ha persones que necessiten millorar la formació, aprendre l’idioma o adquirir competències digitals. D’altres tenen dificultats relacionades amb la salut, les responsabilitats familiars, la manca de transport o una situació personal i econòmica inestable.
També ens trobem amb un mercat laboral en què no sempre és fàcil accedir a una feina amb unes condicions que permetin viure dignament. I, de vegades, hi ha prejudicis envers determinats perfils de persones, que fan que tinguin més dificultats per aconseguir una oportunitat.
Des de la meva experiència en orientació laboral, crec que és important entendre que no tothom parteix del mateix punt. No podem demanar el mateix a una persona que té una situació estable que a una altra que està intentant resoldre alhora dificultats econòmiques, familiars i personals.
Per això cal una orientació individualitzada, que identifiqui les capacitats de cada persona i les barreres que cal anar superant per poder avançar.
Darrere d’un procés d’inserció hi ha molt més que trobar una feina. Què necessita una persona per avançar?
Necessita, en primer lloc, que algú l’escolti i l’ajudi a identificar tant les seves capacitats com les dificultats que ha de superar. Cada persona té una història i un punt de partida diferents, i per això els itineraris estan pensats per acompanyar a cada una de les persones que atenem.
De vegades, abans de buscar feina, cal treballar hàbits, recuperar confiança, millorar la formació o adquirir competències. En altres casos, cal abordar qüestions bàsiques com l’habitatge, la salut o la conciliació familiar.
La inserció laboral no consisteix simplement a aconseguir un contracte. És important que la persona pugui mantenir la feina, millorar les seves condicions de vida i guanyar autonomia.
I hi ha una qüestió que per a mi és fonamental: que la persona torni a creure en les seves possibilitats. Quan algú porta temps rebent negatives o vivint situacions difícils, pot arribar a pensar que no se’n sortirà. Ajudar-lo a reconèixer les seves capacitats i a recuperar la confiança també forma part del procés d’inserció.
En aquest camí, quin paper té l’acompanyament?
L’acompanyament és fonamental. No es tracta de dir a una persona què ha de fer, sinó de caminar al seu costat, ajudar-la a identificar les seves opcions i donar-li eines perquè pugui prendre les seves pròpies decisions.
Acompanyar vol dir escoltar sense jutjar, generar confiança i estar al costat de la persona també quan les coses no surten com esperàvem. Perquè els processos no sempre són lineals: hi ha avenços, retrocessos i moments en què cal tornar a començar.
També vol dir reconèixer que cada persona té el seu ritme. De vegades, des de fora podem pensar que una situació es podria resoldre més ràpidament, però cal entendre què està vivint aquella persona i quines dificultats té al davant.
El nostre paper és oferir suport, orientació i oportunitats, però la persona ha de ser la protagonista del seu propi procés. L’objectiu és que, progressivament, pugui guanyar autonomia i sentir-se capaç de decidir sobre la seva vida.
El Centre Sant Ot és el centre de Càritas a la Seu d’Urgell. Què hi troben les persones que hi arriben?
Al Centre Sant Ot hi troben un espai d’acollida, orientació i acompanyament, on intentem donar resposta a les necessitats de les persones des d’una mirada integral.
Des del Centre impulsem diferents projectes i activitats, com els itineraris d’inserció sociolaboral, els espais d’aprenentatge de la llengua, el reforç educatiu o les iniciatives que afavoreixen la creació de vincles i la participació comunitària. Entenem que les necessitats de les persones són diverses i que, sovint, estan relacionades entre si.
Per nosaltres, és molt important que les persones no se sentin definides per les seves dificultats. Volem que trobin un espai on sentir-se escoltades, on puguin aprendre, relacionar-se amb altres persones, guanyar confiança i descobrir les seves pròpies capacitats.
En definitiva, el que volem és acompanyar les persones en el seu conjunt, no només donar resposta a una necessitat concreta. Perquè la inclusió no passa únicament per tenir una feina, sinó també per sentir-se part de la comunitat, tenir oportunitats i poder desenvolupar un projecte de vida digne i autònom.
En els processos d’inserció sociolaboral, què és el que més costa?
Crec que el més difícil és aconseguir que es donin les condicions necessàries perquè una persona pugui avançar i mantenir-se en el mercat laboral. No n’hi ha prou amb tenir ganes de treballar: també cal que hi hagi oportunitats adequades, conciliació i unes condicions laborals que permetin viure dignament.
Un altre repte és mantenir la motivació quan el procés s’allarga. Quan una persona busca feina durant molt de temps, rep negatives o no troba oportunitats que s’adaptin a la seva situació, pot acabar perdent confiança en les seves capacitats.
També és important que les empreses aprenguin a mirar més enllà de les circumstàncies personals i valorin les competències, l’experiència i el potencial de cada candidat.
Per això, la inserció sociolaboral no pot recaure únicament en la persona que busca feina. Cal treballar conjuntament amb les empreses, les administracions i els altres agents del territori per generar oportunitats reals. La inclusió laboral és una responsabilitat compartida.
Més enllà de les dades i dels projectes, què li agradaria que la societat entengués millor sobre la pobresa i l’exclusió?
M’agradaria que entenguéssim que ningú no tria viure en una situació de pobresa i que darrere de cada persona hi ha una història, unes capacitats, uns somnis i uns drets.
De vegades tenim tendència a pensar que, si algú s’esforça prou, se’n sortirà. Però no tothom parteix del mateix lloc ni disposa de les mateixes oportunitats. Hi ha situacions en què, per molt que una persona s’esforci, necessita suport per poder avançar. Hem de deixar de mirar la pobresa des dels prejudicis i començar a mirar-la des de la dignitat i els drets de les persones. Qualsevol de nosaltres pot passar per un moment de fragilitat, i una societat justa és aquella que no deixa ningú enrere.
Les persones que acompanyem no són només persones que necessiten ajuda. Són persones amb capacitats, experiències i molt per aportar a la societat. Quan els oferim oportunitats reals i les acompanyem sense jutjar-les, no només millorem les seves vides, sinó que contribuïm a construir una societat més justa i cohesionada.