És difícil explicar en un article tot el que ha significat mossèn Pepe Insa per a mi. Després de la seva mort, som molts els qui agraïm a Déu haver-lo conegut. La meva visió sobre ell és la d’un home creient i profundament eclesial.
El vaig conèixer el 1977 i vaig començar a treballar al seu costat dos anys després, en els inicis del Moviment de Joves Cristians. Juntament amb ell vaig conèixer Nuria Homedes, que d’ell ressalta «que era un home persistent i no es desanimava en la seva manera de veure i creure l’Església. Sabia entendre el moment que vivia l’Església i els joves dins d’ella».
Amb els joves, que eren per ell el futur de l’Església, sabia com parlar amb cadascú individualment. Ell s’apropava al jove en la realitat que vivia, i ho feia d’una forma respectuosa, però exigent, com és l’Evangeli del Regne de Déu. Com recorda Anna Mari, «em va ensenyar a fer Revisió de Vida fa cinquanta anys. Amb ell vaig aprendre a viure una fe compromesa i encarnada en el món». Perquè, com ressalta Loles, «ens va transmetre una mirada oberta, crítica i transformadora, una manera de viure la fe que no deixava de banda la realitat».
Tot això ho feia perquè la seva vida era una Revisió de Vida que el transformava i ajudava la gent a veure amb la complexitat de la vida de la mà de Déu. I això el feia per molta gent un home profundament creient. Loles ressalta que «era un home amb una fe tan profunda que ens animava a no defallir, a mantenir-nos fidels a la Paraula i a caminar sempre sostinguts per la comunitat i la pregària».
Loles: «Era un home amb una fe tan profunda que ens animava a no defallir, a mantenir-nos fidels a la Paraula i a caminar sempre sostinguts per la comunitat i la pregària»
A tots els que el vam tractar ens va donar una visió d’Església molt profunda. L’estimava en tota la seva complexitat i en tota la seva grandesa. La seva mirada a l’Església no era ingènua, sinó esperançada. Veia les dificultats, però sense deixar mai de creure que l’Evangeli ens convida a construir i deixar l’Església més samaritana i senzilla.
Per finalitzar, voldria ressaltar que va animar als universitaris quan anaven a Barcelona a reunir-se. Eren dotze grups que hi havia a Barcelona al CCU i ens reuníem cada setmana. A tots ens va acompanyar, tant als qui vam elegir la vocació de preveres com als matrimonis, als quals preparava acuradament per la celebració del casament. Ho recorden Natxo i Titina, i Joan i Marta: «Ens va ensenyar a mirar, a veure i a jutjar als ulls de l’Evangeli.»
Els qui l’hem conegut i estimat estem molt agraïts a Déu per haver-nos-el donat i per haver conegut un capellà creient i fidel a l’Església, a la qual estimava tant apassionadament. Molt agraïts, Pepe.