Aquesta brevíssima monició, Amunt els cors, forma part del diàleg amb el qual la litúrgia ens introdueix a la pregària eucarística. I té un gran significat, no només en vistes al moment cimal, sinó per a tota la celebració i àdhuc per a la vida cristiana.

En una Jornada litúrgica un servidor va posar l’accent en la necessitat d’una clara perspectiva pel que fa a la direcció de la nostra oració. Aquesta, des de sempre, ha estat adreçada ad Patrem, al Pare, en una perfecta dinàmica cristològica i trinitària per Jesucrist en l’Esperit Sant. Així ho veiem en el magisteri de sant Pau i de tot el Nou Testament. D’altra banda, ja en el Concili d’Hipona del 393 s’afirmà que, qui prega a l’altar ha de dirigir la seva oració sempre al Pare. En aquest Concili hi participà sant Agustí essent encara prevere.

En el marc d’aquest argument, en la Jornada que he esmentat, un jove prevere manifestà la dificultat psicològica d’observar aquesta direcció orant, atès que el sacerdot es troba coram populo, davant l’assemblea, i observa i és observat. En aquest context —afirmava— és fàcil caure en la temptació de pensar que hom s’adreça sempre a les persones que té davant. No li faltava raó.

Tanmateix, i acceptant que potser caldria en el nostre ritu romà una manera més expressiva de remarcar les dues direccions d’una mateixa acció litúrgica —on la litúrgia de la Paraula s’adreça al poble que escolta i la del sagrament és, clarament, ad Patrem—,  tot i acceptar aquesta real diferència, cal afirmar de totes totes, que ens hem de mentalitzar sobre la direcció real de la nostra acció litúrgica, sigui quina sigui la posició que els ministres tinguin en referència a l’assemblea que amb ells celebra.  D’aquí depèn, en bona part, un ars celebrandi reeixit.

La solemnitat de l’Ascensió és una ocasió propícia per renovar aquesta convicció, ja que aquest misteri redemptor és l’inici de la litúrgia dels darrers temps. És a partir d’aquí que, la intuïció dels primers segles cristians fins a l’inici del segon mil·lenni, col·locava a la clau de volta de les esglésies el Crist de l’Ascensió (cf. Jean Corbon). De fet, l’Ascensió és un moviment progressiu per a tots els batejats “de començament en començament”, en expressió de sant Gregori de Nissa, ja que tota la vida espiritual és sostinguda per aquest dinamisme ascendent.

Precisament per tot això, cal que on es revela màximament la nostra condició de fills en el Fill tinguem clar aquest dinamisme ascendent de la vida cristiana i celebrem la sagrada litúrgia amb una decidida resposta al sursum corda.