El dissabte 25 de juliol —diada de Sant Jaume, patró de la vila de Salt— traspassà Mn. Àngel Caldas Bosch, prevere, doctor en Dret Canònic i escriptor. Tenia 98 anys. El proper novembre n’hauria complert 99. Era el capellà més longeu del bisbat de Girona.
La seva trajectòria pastoral fou llarga i fructífera. Cursà els estudis eclesiàstics als seminaris de Perpinyà i Girona. El 1985 es doctorà en Dret Canònic a la Universitat de Navarra. En la seva tesi doctoral tractà el ministeri sacerdotal de Josep Torras i Bages.
L’1 de juliol de 1951 fou ordenat prevere a l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Del 1965 al 2003 estigué al capdavant de la parròquia de Sant Jaume de Salt. També, a la mateixa població, impulsà la creació de la residència per a gent gran Les Vetes. Publicà diverses obres: Torras i Bages, pastor de Catalunya (1987); Notícia d’una parròquia: Sant Jaume de Salt, 1965-1995 (1998); Retalls de premsa per al capvespre (2012); Retalls de memòria d’un capellà vell (2022) i Ser prudent. Saps què vol dir? (2025).
El desembre de 2021 li férem una entrevista. Pel seu interès i per la seva vigència, i també com a homenatge pòstum, ens ha semblat adient de transcriure-la en aquest número de Catalunya Cristiana.
Digui’ns un record entranyable de la seva infantesa o joventut que tingui ben present.
Tenia cinc anys. El meu oncle Lluís, germà del pare, havia cantat Missa al bisbat de Perpinyà. Va demanar a la seva mare, la meva àvia Teresa, si volia anar a viure amb ell per a fer-li la sopa. L’àvia va acceptar, amb una condició: “Me’n vull emportar el nen.” El nen era un servidor. El pare deia: “Sabrà francès.” (Molt important en aquell temps d’indústria del suro). La mare deia: “Capellà te’l ’foteran’”. Tots dos varen tenir raó.
Estudià humanitats al Seminari de Perpinyà i el batxillerat al Liceu Francès de Barcelona. I als disset anys entrà al Seminari de Girona.
La guerra del 39 al 44 va fer decidir als meus pares el retorn a casa. L’única manera de continuar racionalment els estudis era al Liceu Francès de Barcelona. Vàrem acabar depenent de la Universitat d’Alger, territori aleshores francès. Vaig tornar a casa l’any 1942, quan la segona part de França va ser envaïda pels alemanys.
“Si hagués de tornar a començar, tornaria a ser capellà”, li hem sentit a dir alguns cops.
Tota vida és un procés. Mai no m’he penedit de ser capellà. Però els llargs anys de pastoral me n’han convençut més profundament. Veig i sento que l’aportació sacerdotal és el descobriment d’un gran amor per a despertar en cada persona, amb tota la seva plena llibertat, la vocació que té de créixer en aquest amor. Que és diví, que és humà, i que s’edifica sobre la fidelitat a Déu i als homes. Tots. Per això m’agrada de dir una cosa que voldria ser: “capellà del carrer”.
En aquests moments està preparant la seva biografia.
Sí! La vull titular Retalls de memòria d’un capellà vell. Estic pensant en els buscadors d’or. Remenen molt de fang per trobar partícules d’or. Cada persona pot i deu créixer per dins.
El seu nom i la seva obra ja són indestriables de la història de la parròquia de Sant Jaume de Salt. També, de la residència Les Vetes, on s’està i on celebra la missa cada dia.
Una parròquia no és mai obra del rector com a únic artífex. Els rajols són rajols. Rajols per a formar persones. Rajols per a demostrar que l’Eucaristia és el centre de la vida litúrgica. Però és el poble el que ha fet el complex de Sant Jaume i és tot Salt que ha fet Les Vetes. Hi ha quinze patrons fundadors, entre ells el rector de Sant Cugat i l’Alcalde de Salt. És una empresa sense ànim de lucre. La projecció d’una parròquia al servei de la comunitat.
Vostè és doctor en Dret Canònic. Dedicà la seva tesi doctoral al ministeri sacerdotal de Torras i Bages. Què és el que va atreure de la seva figura i obra?
La coherència del seu pensament, la universalitat de les seves idees fonamentals i les visions de futur actualitzades en el Concili Vaticà II, al qual, en alguns aspectes, s’anticipa, sobretot en l’associacionisme sacerdotal. S’ha de llegir el seu raonament. Va pujant de les arrels a la soca, amunt. El que ofereix són conceptes bàsics, idees per entendre els fets. El seu temps era d’ebullició. Posa en relleu, per a reconstruir la societat i viure el dinamisme de l’Església, els conceptes que semblen absents del pensament actual. Crec que Torras i Bages, a nivell filosòfic, parteix del dret natural i va estructurant la societat amb les virtuts humanes i divines explicades per Sant Tomàs. Estima la llibertat. I estima la llibertat de l’Església davant del fet polític.
La frase “Catalunya serà cristiana o no serà” és un lema històric atribuït a Torras i Bages. Com encaixa aquesta citació en la Catalunya actual?
Aquesta citació no constitueix un programa polític. Parla el cristià, el sacerdot, el bisbe. És un programa que neix de la sacralitat de Crist mort i ressuscitat, de l’Església estimulada per L’Esperit Sant. No diu: “uniu-vos, catalans de fe, en un procés polític”. Diu: “Sigueu sants i lliures.”
Bellesa i bondat, al vostre entendre, són paraules sinònimes.
Aquest pensament filosòfic el vaig aprendre a les classes de filosofia del Dr. Joaquim Fors, al Seminari. No sé si l’aplico amb plenitud, però m’ha estat molt útil per a tractar tota mena de gent, perquè tothom té un sentit comú que també és filosofia. Tot allò que és “ser”, que té entitat pròpia, és veritat; al mateix temps és bo i és bell. Els valors humans han de tenir aquestes qualitats. Una poma és vertadera, és maca, és bona. La “taca” és sempre lletja. El mal infecta el ser de les coses. Una pintura, una acció humana qualsevol han de tenir simultàniament aquests valors. I això m’ha servit per a parlar de Déu a un pintor, a un alumne d’ESO, a un taxista…
Des de l’any 1994 que publica un article setmana en el Diari de Girona. En el llibre Retalls de premsa, publicat el 2006, en feu una bona garba.
El capellà, com molta altra gent, és una persona que aprèn coses cada dia. La Litúrgia s’alimenta de la Paraula de Déu. Al sacerdot i a tot batejat que es nodreix de la formació cristiana, el fa més capaç de dir coses, coses positives. La paraula “entusiasme” és una paraula grega que vol dir “moviment vers Déu”. Una idea d’aquestes, senzilla, vertadera, sempre mou endavant, amb passes concretes que fan créixer amb la gràcia de Déu. I sempre que puc, parlo de Maria i de Sant Josep.
Com a prevere, ha viscut les etapes Cartañà, Jubany, Camprodon, Soler i Pardo. Ens podria definir amb un adjectiu cada un d’aquests bisbes?
He conegut cinc bisbes. Tots tenen les seves particularitats. Però hi ha una realitat poc coneguda i poc viscuda: “Per institució divina succeeixen els apòstols” diu el cànon 375 del CIC. Sense el bisbe, la meva vida no té explicació. És un servei al bisbe i amb el bisbe al Papa i al poble de Déu. Ara bé, el perfil pastoral és singular. Cadascú mana com sap i pot. El Dr. Cartañà era un bisbe més silenciós que protagonista. El Dr. Jubany va confiar-me el càrrec de rector de Sant Jaume de Salt. Ell va introduir el Concili a Girona. Era ell i un equip. Tots els bisbes van treballar molt, tots. Però amb un estil diferent. Després de Jubany, sembla que l’estil era un equip i el bisbe. El contacte personal amb els capellans era sempre amable però poc freqüent.
Què li ha ensenyat la vida, fins ara?
Que sense Déu no té sentit.
Parli’ns d’algun sant pel qual tingui una especial devoció.
Sant Josepmaria Escrivà condueix sempre pels camins de la intimitat amb Déu, del goig de viure, cadascú al seu lloc, amb joia i amb amor, a través de la secularitat i la professió.
Què li agrada fer en les seves estones lliures?
Llegeixo “Crim i càstig”, de Dostoievski.