El nord-est de la República Democràtica del Congo és una zona de gran inestabilitat des de fa anys per les guerrilles, l’ocupació de l’exèrcit ugandès i els camps de refugiats del Sudan del Sud.
A tot això, ara se suma un nou brot d’Ebola, que ha estat declarat per l’Organització Mundial de la Salut com a emergència de salut pública d’importància internacional. Des d’allà Francisco Ostos, missioner Pare Blanc a la zona des de fa 53 anys, explica com s’està vivint aquest brot i el paper essencial de l’Església per atendre els malalts i prevenir la propagació del virus.
Com explica el missioner, “és el 17è brot d’Ebola que tenim, però la particularitat aquest cop és que es tracta d’una variant per a la qual no hi ha vacuna ni tractament”. “Hi ha moltes més persones que hauran mort o que estan infectades de les que oficialment es tenen dades, perquè pensen que el que tenen no és Ebola”, descriu. Això s’agreuja en el cas dels morts. “Quan hi ha un contagiat o mort, no respecten l’aïllament i el porten al poble per enterrar-lo, i tothom el vol plorar i abraçar, el netegen… i naturalment és un focus de contagi increïble.”
Amb tot, segons el P. Ostos, l’experiència acumulada amb brots anteriors d’Ebola i amb el covid ajuda molt en les campanyes de prevenció.
“Si els missioners no estiguéssim aquí, això seria com perquè el poble es faci un ‘suïcidi col·lectiu’, perquè pel que fa a escola i sanitat, més enllà del que fa l’Església catòlica i l’anglicana, pràcticament no es fa res”, assegura el missioner.
La diòcesi compta amb cinc hospitals i diferents maternitats i ambulatoris. A Mahagi, la ciutat on hi ha el missioner, només hi ha un hospital de l’Estat, en condicions deplorables. Allà s’apropen els missioners per portar menjar als malalts: “No hi ha cap assistència, no tenen medicines, no tenen mitjans per analitzar, no tenen res.” Als hospitals de l’Església, sí que hi ha mitjans i condicions dignes per als pacients.
A més de l’atenció sanitària, el P. Ostos subratlla la importància de la prevenció que es fa als centres de salut diocesans, però també a les 29 parròquies de la diòcesi. També des de la ràdio diocesana se’n fa difusió.
Zona en guerra
L’Ebola no és l’únic problema que afronta el país. “Fa cinc anys que estem en estat de setge, perquè hi ha quatre grups rebels que són autèntics salvatges, que es dediquen a eliminar aquesta població i a fer-la patir”, denuncia el Pare Blanc.
“No maten amb fusells, ho fan amb matxets, i quan ataquen van amb dones i amb els fills. Mentre ells maten, les dones calen foc a les barraques de la gent perquè fugin, i així els prenen les cabres, les vaques, tot el que tingui valor.”
Malgrat els esforços de l’ONU i de l’exèrcit ugandès, no hi ha cap solució ara mateix. “Els quatre grups rebels campen i fan el que volen”, assegura Francisco Ostos, “i han obligat les poblacions a desplaçar-se creant camps de desplaçats amb molt mala higiene, cosa que es converteix en focus d’epidèmies”. A això s’afegeix l’ocupació des de fa un any de l’exèrcit governamental d’Uganda i els camps de refugiats que arriben del Sudan del Sud.
Davant de tant de patiment, la gent troba en l’Església una llar, confirma el missioner. “La gent sap que en Jesucrist hi ha la resposta”, afirma, “i per això les esglésies s’omplen de persones tots els matins, perquè saben que allà és l’únic lloc on troben seguretat”.
Amb 77 anys, 53 com a missioner a la R. C. Congo, Francisco Ostos no es planteja deixar la missió. “El missioner ha de ser on hi ha necessitats”, defensa, “hem passat molt per aquests 53 anys de guerra i altres epidèmies, no diré adeu perquè ara hi hagi una cosa més que sigui negativa”.
I té un missatge molt clar: “Pregueu perquè aquest brot passi el més aviat possible, que el Senyor aculli els que han marxat a causa d’aquest virus i ajudi els metges sobretot.”