Quan un bisbe deixa una diòcesi, és habitual recordar-ne la trajectòria, els càrrecs i les responsabilitats. Són dades importants, però no expliquen del tot qui és la persona que hi ha al darrere. Després d’onze anys voldria parlar sobretot de l’home que he conegut en el cardenal Joan Josep Omella: la seva humanitat, la seva senzillesa i la seva manera d’acompanyar els altres.
Matiner per pregar, una de les coses que més m’han impressionat és la seva naturalitat. Durant les poques vacances que ha tingut, ha tornat al poble natal i a la casa familiar, on ha compartit la vida de sempre amb els veïns. A Barcelona, també l’hem vist al metro, passejant pels carrers o comprant al mercat de Santa Caterina. Saluda tothom qui se li acosta amb un somriure i una paraula amable. La proximitat no ha estat per a ell una consigna, sinó una manera de viure. En qualsevol trobada, per breu que fos, ha sabut fer que l’altra persona se sentís reconeguda i acollida.
Aquesta senzillesa també es manifesta en els petits gestos. Oferir un cafè, escoltar sense presses, interessar-se per allò que preocupa l’altre. En les converses de feina, deixa parlar, escolta les opinions i dona llibertat als col·laboradors perquè trobin solucions. Sap que governar no consisteix només a donar instruccions, sinó també a confiar en les persones. És una qualitat que no apareix en cap currículum. Tranquil en les seves decisions, sempre ha donat el mateix consell: «feu-ho amb amor».
Això no significa defugir les decisions difícils. Al llarg d’aquests anys, ha hagut d’afrontar situacions complexes i corregir problemes de gestió. Ho ha procurat fer amb una combinació de rigor i compassió, sense perdre de vista les persones afectades. La seva tasca pastoral ha anat de bracet amb la responsabilitat de govern.
Recordo amb afecte el dia que va ser creat cardenal a Roma, viscut amb especial alegria per la gent del seu poble. I també un detall que el retrata: en una visita al Sant Pare, en lloc de grans obsequis, va portar bosses senzilles amb carquinyolis, pastissets i oli. Uns presents de casa, que van provocar un somriure. Aquesta és la persona que he conegut: algú capaç de fer sentir a prop les persones amb gestos quotidians.
Ha mantingut el diàleg amb gent de procedències, idees i condicions molt diverses. Ha escoltat representants polítics, socials i econòmics, però també persones marginades. I, davant de crítiques i controvèrsies, ha intentat conservar la serenor. Com a cardenal, també ha assumit responsabilitats delicades al servei de l’Església universal, sovint des de la discreció. Entre les gestions que recordo hi ha les encaminades a fer possible la visita del Sant Pare a la Sagrada Família.
Ara que s’obre una nova etapa, voldria acabar amb un agraïment personal. En moments difícils, l’he sentit al meu costat, amb visites, trucades i paraules d’ànim. Aquest és, per damunt dels títols i dels càrrecs, el llegat que més valoro: el d’un pastor que sap escoltar, acompanyar i estimar. Una lliçó de proximitat i servei. Que Déu el beneeixi en aquesta nova etapa.