Maria Coll, directora de Migra Studium, ens apropa a una realitat que forma part de l’ADN de l’Església: l’acollida. Des de l’entitat dels jesuïtes fundada el 2003 la practiquen de moltes maneres i una de molt concreta és la Xarxa d’Hospitalitat, que aplega famílies i comunitats religioses que acullen joves migrants vulnerables.
Testimoniar l’acollida, com fa Migra Studium, quin missatge llença a la societat i a la mateixa Església?
Creiem que l’acollida és una manera de fer visible el tipus de societat que volem construir, però també el tipus d’Església que volem ser. Una Església que no només parla de fraternitat, sinó que la fa possible en la vida quotidiana; que no només acompanya les persones que arriben, sinó que es deixa transformar per elles. Acollir és reconèixer que l’altre és germà, que és algú amb qui compartim una mateixa dignitat i un futur comú.
A la societat, l’acollida és també una manera de testimoniar que la diversitat és una oportunitat de trobada i d’enriquiment mutu. Davant dels discursos que generen por, desconfiança i rebuig, proposem una experiència concreta: conèixer les persones, compartir temps i espais, escoltar les seves històries. Perquè quan deixem de parlar de les persones migrants en abstracte i coneixem el veí o veïna, la companya de classe o la persona que viu a casa nostra, moltes idees preconcebudes es transformen.
Per això, l’acollida no és una activitat més entre moltes, sinó una dimensió central de la identitat i la missió de l’Església. És una manera concreta de viure l’Evangeli i de construir una societat on tothom tingui un lloc. No podem anunciar un Déu que acull tothom i, alhora, mantenir les portes tancades.
Heu notat un major rebuig a nivell social de les vostres iniciatives d’acollida?
Sí que percebem un context social més polaritzat, en què guanyen presència i es normalitzen discursos que qüestionen, o condicionen, els drets de les persones migrants, les presenten com una amenaça o les responsabilitzen de problemes socials estructurals. Això ens preocupa perquè alimenta el rebuig, pot generar pors, reticències i incomprensions, i fa més difícil tirar endavant iniciatives d’acollida i convivència.
Ara bé, també seria injust dir que només creix el rebuig. A Migra Studium ens trobem cada dia amb moltes persones que volen implicar-se, que busquen maneres concretes de fer possible l’acollida i que estan disposades a compartir casa, temps i vida. Persones que descobreixen que acollir no és només ajudar algú que arriba, sinó també deixar-se transformar per la trobada. Potser el repte és no deixar que els discursos més sorollosos ens facin perdre de vista tota aquesta altra realitat, que també existeix i que sovint és molt menys visible.
Quines concrecions d’acollida dueu a terme actualment?
Per nosaltres, l’acollida es concreta de moltes maneres. Comença sovint amb una porta que s’obre i algú que escolta, però després necessita continuïtat: acompanyament social i jurídic, aprenentatge de la llengua, formació, orientació laboral i oportunitats per construir una vida autònoma, alhora que promovem experiències que posen en contacte persones d’orígens i realitats diferents.
Però l’acollida va molt més enllà de l’atenció a les necessitats immediates. Vol dir acompanyar les persones en el seu camí cap a una vida autònoma, vol dir crear vincles, obrir espais de trobada i construir xarxes comunitàries.
Una de les expressions més significatives d’aquesta dimensió comunitària és la Xarxa d’Hospitalitat, que impulsem des de fa gairebé deu anys. A través d’aquesta xarxa, famílies, comunitats religioses i altres persones ofereixen casa seva i comparteixen amb persones migrades una part del seu dia a dia. No es tracta només de facilitar un lloc on viure durant un temps, sinó de generar relacions de confiança, compartir la quotidianitat i fer possible que cadascú pugui anar construint el seu projecte de vida amb el suport d’una comunitat. L’hospitalitat transforma tant qui és acollit com qui acull, perquè permet passar de la solidaritat a una relació de proximitat i reciprocitat.
Aquesta voluntat de construir una societat més acollidora també es concreta en l’Espai Interreligiós, on apropem infants, joves i adults a la diversitat religiosa i cultural, promovent el coneixement mutu i el diàleg. I també en l’acompanyament a persones internades al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), a través de les visites i el suport, en un context especialment dur en què la presència i l’escolta són fonamentals.
En el fons, intentem que Migra Studium sigui una porta d’entrada a una xarxa més àmplia de drets, relacions i oportunitats. Perquè l’acollida no depèn només dels recursos que podem oferir com a entitat, sinó també de la capacitat de construir comunitats que facin lloc a les persones i els permetin formar-ne part.
«A través de la Xarxa d’Hospitalitat, famílies, comunitats religioses i altres persones ofereixen casa seva i comparteixen amb persones migrades una part del seu dia a dia»
La vostra experiència d’acollida quan comença? És una experiència d’èxit?
Migra Studium neix l’any 2003, amb la voluntat d’acompanyar les persones migrades i treballar per una societat més justa, acollidora i cohesionada. Al llarg d’aquests anys, hem anat desplegant diferents iniciatives d’acollida, acompanyament i defensa de drets, convençudes que tothom ha de poder viure amb dignitat i construir el seu propi projecte de vida.
Fa gairebé deu anys, va néixer la Xarxa d’Hospitalitat de Migra Studium. Volíem donar resposta a les dificultats de les persones migrades en situació de vulnerabilitat per accedir a un habitatge digne i construir una xarxa de suport al lloc on arriben. Però des del principi vam tenir clar que no volíem limitar-nos a oferir allotjament. Volíem anar més enllà: obrir les llars, compartir la quotidianitat i generar vincles entre persones que potser no s’haurien conegut mai.
Al llarg d’aquests anys, famílies i comunitats han obert les portes de casa seva i han compartit espais, temps, àpats, preocupacions i alegries. Cada experiència és diferent: algunes convivències són més fàcils, d’altres comporten dificultats i aprenentatges. Acollir no sempre és senzill, perquè implica fer lloc a algú altre i deixar-se interpel·lar per una realitat diferent de la pròpia.
És una experiència d’èxit? Creiem que sí, si entenem l’èxit no només com aconseguir que una persona tingui un sostre durant un temps, sinó també com la possibilitat de generar vincles, confiança i noves oportunitats. I perquè hem vist com l’experiència transforma les persones que acullen: les porta a qüestionar prejudicis, eixamplar la mirada i descobrir que la convivència amb persones d’orígens diferents ens enriqueix a totes.
Potser un dels aprenentatges més importants d’aquests anys és que l’hospitalitat no és un gest unidireccional: qui acull també rep, aprèn i es transforma. Per nosaltres, no es tracta només d’oferir un lloc on viure, sinó de fer lloc a algú en la nostra vida. Aquesta és una manera molt concreta de viure la fraternitat i construir comunitat, sense oblidar que l’hospitalitat i les xarxes de suport són imprescindibles, però no substitueixen la responsabilitat col·lectiva de garantir el dret a un habitatge digne.
«Qui acull també rep, aprèn i es transforma»
Què necessiten els joves que arriben a casa nostra per tirar endavant amb el seu futur?
Els joves que arriben necessiten, com qualsevol jove, poder imaginar i construir un futur. Però sovint parteixen d’una situació molt més difícil: sense família a prop, sense una xarxa de suport, amb obstacles administratius importants i amb una pressió enorme per aconseguir autonomia en molt poc temps.
Necessiten un lloc on viure, regularitzar la seva situació, aprendre les llengües, formar-se i accedir a una feina digna. Però hi ha una cosa que de vegades oblidem: també necessiten vincles. Necessiten trobar persones que confiïn en ells, que els acompanyin sense decidir per ells, que els ajudin quan ho necessitin i que els reconeguin com a joves amb capacitats i projectes propis.
L’acompanyament comunitari és fonamental. Ho hem vist en experiències com la dels pisos compartits amb joves migrants, on el voluntariat no només contribueix a cobrir necessitats materials, sinó que comparteix àpats, celebracions, preocupacions i moments quotidians. És en aquesta quotidianitat on es construeixen vincles i sentiment de pertinença. En definitiva, no necessiten que els construïm el futur, sinó que entre totes i tots fem possible que puguin construir-lo.