El Dr. Marcos Aceituno Donoso, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, impartirà dijous 8 d’octubre la lliçó inaugural del curs 2026-2027 de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. La seva ponència, titulada La Bíblia: entre el drama i el dogma. La dramatització de l’Èxode per Ezequiel el Tràgic, estudia l’Exagogè, tragèdia judeo-hel·lenística composta en grec probablement entre els segles III i II aC, en un context cultural vinculat amb molta probabilitat a l’Alexandria ptolemaica. Conservada fragmentàriament —269 versos transmesos principalment per Eusebi de Cesarea a través d’Alexandre Polihístor—, constitueix un testimoni excepcional de l’encontre entre Escriptura bíblica, cultura hel·lenística i literatura dramàtica.
Què és l’Exagogè i qui va ser Ezequiel el tràgic?
L’Exagogè és una obra antiga, una tragèdia grega sobre la sortida d’Egipte per part del poble d’Israel. És una obra que només conservem de manera fragmentària. I l’autor no és el profeta Ezequiel –el de la Bíblia-, sinó que és un escriptor jueu d’època hel·lenística que situem cap al s. II aC, i probablement està vinculat a l’Alexandria d’Egipte.
Com és que un autor jueu va decidir explicar l’Èxode utilitzant la forma de la tragèdia grega?
Ezequiel ens situa en un context molt singular i sobretot la resposta davant d’aquest context. La tragèdia, efectivament, era un dels grans llenguatges culturals del món hel·lenístic i el nostre autor, Ezequiel, mostra que la fidelitat a la tradició de la Bíblia no ha de ser cap impediment per a poder dialogar de manera creativa amb les formes culturals de cada època on ens toca viure. És un testimoni de diàleg productiu, honest, molt interessant.
Què vol dir que en fa una autèntica transposició cultural?
El que m’agrada ressaltar d’aquesta obra i del seu impacte i la seva importància és que precisament un jueu del s. II aC no es limita a traduir la Bíblia d’una llengua a una altra o a versificar-la. El que fa és seleccionar tradicions que trobem en l’Escriptura, les reorganitza i les elabora d’una manera creativa, a manera d’una obra dramàtica capaç de comunicar l’afer d’Israel a un públic que està familiaritzat amb un altre context i un altre eix cultural, com era la cultura grega i hel·lenística.
Què canvia quan un relat bíblic passa de ser narració a convertir-se en teatre, amb diàlegs, monòlegs, visions i miracles?
Els personatges, i també el fil narratiu és el que és perquè dóna identitat a totes dues obres de la Bíblia i també a la teatralització o dramatització. Els personatges deixen de ser només narratius o narrats i comencen a prendre la paraula. A més a més, aquí l’espectador o el lector entra en el relat a través dels diàlegs amb el seu registre oral, també amb els conflictes, amb la vivor de les imatges, i també amb els elements que incorpora l’autor o bé que editorialment omet per interès dramàtic. En definitiva, el llibre de l’Escriptura, l’èxit en aquest cas, és de tenir una experiència representada, no amb una veu, sinó amb moltes veus.
En la lliçó afirmes que «la forma tràgica esdevé exegesi». Com pot el teatre convertir-se també en una manera d’interpretar la Bíblia?
La dramatització parteix de la base que s’han de prendre decisions en l’ordre de la interpretació; és a dir, interpretatives. Primer, Ezequiel ha de decidir què és el que vol mostrar del llibre de l’Èxode, perquè no ho pot fer tot. Després, qui parla, qui pren més relleu o protagonisme, quins accents vol remarcar de manera especial i també com organitzar els diversos episodis. Òbviament, si estem acostumats al relat bíblic, doncs en coneixem les línies generals, però després hi ha detalls. La dramatització permet recrear-nos en aquests detalls d’una manera artística, creativa, essent fidels en allò que és substancial. En definitiva, la forma teatral no és només un ornament o una disposició merament extrínseca del text bíblic, sinó que és una manera de llegir i fer visible allò que el text de l’escriptura vol comunicar, la revelació del Déu que ens estima.
En aquesta dramatització, Moisès adquireix un protagonisme especial. Quin Moisès ens presenta Ezequiel?
Òbviament, ens mostra Moisès com a personatge, i el dota d’una gran densitat humana i teològica –de totes dues-. Per tant, pensem que aquesta obra comença amb un pròleg en el qual Moisès fa un monòleg, parla; i teològica també, sobretot amb alguna escena que és especialment singular i característica d’aquesta obra: és un estranger, és una persona que ha experimentat una vocació, és un mitjancer i és el guia d’un poble. Aquí l’autor, tràgic, reforça especialment la missió de Moisès i reflexiona a través dels diversos versos i també mostra la vinculació amb el protagonisme visible i velat de la providència divina. Per tant, és com un diàleg continu entre la Humanitat i la Divinitat, del qual Moisès n’és com una expressió gairebé sacramental.
Hi ha un episodi molt singular: el somni de Moisès davant d’un tron d’abast còsmic. Com hem d’entendre aquesta escena tan extraordinària?
Aquí és on rau l’interès d’aquesta obra. Hem de pensar que és una obra que només conservem de manera fragmentària; hauria de ser molt més llarga, però d’allò que tenim és del que parlem. Efectivament, és una escena entre enigmàtica, perquè, òbviament, és una incorporació que fa Ezequiel, i també de batuda. És una representació simbòlica. Genuïna d’Ezequiel? No ho sabem. De moment, podem dir que sí. De la missió de Moisès, una missió excepcional, però que es mostra dins del pla diví, és a dir, del pla de l’amor de Déu, d’estimar el seu poble d’Israel i de fer-lo com una expressió d’amor envers tota la humanitat. No és una divinització del personatge Moisès, no és un excés d’hel·lenització, ni tampoc incorpora elements excessivament hel·lenístics, com per exemple la mort dramàtica del personatge; com a mínim, no ens consta. Però sí que ens mostra la importància que té Moisès, una importància que, paradoxalment, depèn d’un protagonisme major, que és el protagonisme de Déu, del qual també parla en l’obra.
La teva lliçó l’acabes establint una analogia entre l’Exagogè i el Concili de Nicea. Què poden tenir en comú una tragèdia jueva del segle II aC i un concili del segle IV dC?
És una connexió una mica especial, perquè no és equiparar una obra teatral o dramatitzada del s. II aC amb un text doctrinal del s. IV dC, que a més a més és un text de consens -i es nota-, amb una voluntat per definir la creença profunda de la fe cristiana. És una analogia, una interpretació, una hermenèutica. Totes dues obres, o tots dos casos, mostren com, en contextos ben diversos, tenim l’obra dramatitzada dins del judaïsme en diàleg amb l’hel·lenisme, i després el Concili de Nicea, que és la comunitat cristiana que comença a dialogar amb el món d’una manera molt sòlida, conciliar, i podríem dir sinodal en uns contextos ben diferents i amb un mateix esforç. L’esforç d’una fe, que és un do, una tradició, i que s’expressa en mitjans culturals que tenim a la mà els fidels, independentment del context, i que no perdem pas el nucli ni la identitat, sinó que volem mostrar als altres allò que creiem que és important de la nostra identitat espiritual.
Què ens ensenya l’Exagogè sobre la relació entre la fe bíblica i les cultures de cada època?
Doncs ens ensenya que transmetre la fe demana ser capaços de traduir, no en paraules o conceptes, sinó traducció cultural, traducció en clau de discerniment, també de creativitat, sense por, amb confiança. L’Esperit Sant ens ajuda. L’Exagogè és un exemple que ens pot estimular a saber que l’adaptació del llenguatge o de la manera d’expressió no es fa a qualsevol preu, que podem trobar formes capaces de fer intel·ligible la nostra fe i no desfigurar-la. Però també la valentia i la gosadia de fer-ho, perquè en un segle com el nostre, de manera especial necessitem apòstols i missioners audaços, sempre amb amor a la fidelitat i fidelitat a la tradició, a la fe, a la comunió de les esglésies.