Després que el Vaticà publiqués un Decret on declarava que tant el bisbe Alfonso de Galarreta com els quatre nous ordenats de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X havien incorregut en l’excomunió, aquest divendres Ràdio Estel ha entrevistat el politòleg Manuel Manonelles per contextualitzar l’abast d’aquest nou desafiament al papa Lleó XIV. El professor de Blanquerna, col·laborador habitual de l’emissora, ha explicat que una de les claus d’aquest procés ha estat que “els lefebvrians consideren que el Concili Vaticà II va ser un error”; i per això “no han tingut mai cap intenció de canviar”.
“La Santa Seu, amb estils diferents segons cada pontificat, ha intentat reiteradament recuperar la comunió”
El papa Lleó XIV va advertir personalment als lefebvrians que no duguessin a terme aquestes ordenacions. Per què van continuar endavant?
Jo crec que ells mai no han tingut cap intenció de canviar, el que plantegen és que qui ha de canviar és la Santa Seu. Consideren que el Concili Vaticà II va ser un error i que, a partir d’aquell moment, l’Església va trencar amb la tradició. En canvi, des de sant Joan Pau II, passant per Benet XVI, Francesc i ara Lleó XIV, se’ls ha dit clarament que el Concili Vaticà II forma part de la tradició de l’Església i que no es pot renunciar als seus postulats.
Ells justifiquen aquests nomenaments perquè els quatre bisbes ordenats el 1988 ja són molt grans —dos d’ells ja han mort— i argumenten que cal garantir la successió episcopal. Però aquesta justificació no altera el fet fonamental: no es pot ordenar un bisbe sense mandat pontifici. La Santa Seu, amb estils diferents segons cada pontificat, ha intentat reiteradament recuperar la comunió i trobar espais de diàleg. Però és evident que els líders d’aquest grup no hi estan disposats.
No és la primera vegada que hi ha tensions entre Roma i aquesta Fraternitat. En quin context se situa aquest nou episodi?
El fet que trenta-vuit anys després es tornin a fer consagracions episcopals sense mandat pontifici és molt important perquè reobre un cisma que semblava encarrilat després dels diversos intents de reconciliació. A més, el context és molt diferent del de 1988. Fa temps que hi ha rumors, debats i insinuacions procedents d’alguns sectors ultraconservadors, especialment de l’Església nord-americana propera al trumpisme i també d’alguns ambients radicals francesos, que qüestionen determinats posicionaments de l’Església, sobretot en relació amb la seva doctrina social. Per això hi havia molta expectació per veure si aquestes ordenacions acabaven convertint-se en un punt de trobada d’aquests sectors. Finalment, almenys públicament, això no s’ha produït.
“Crec que la Santa Seu ha pres una decisió encertada”
Creu que encara és possible una reconciliació?
Per a membres individuals, sí. Per a la institució, sincerament, ho veig molt més difícil. Crec que la Santa Seu ha pres una decisió encertada. D’una banda, deixa claríssim que aquí hi ha un cisma. Ja no hi ha espai per a les ambigüitats. Quan el desafiament és tan obert, tan directe i tan explícit, cal dir les coses pel seu nom. Però, de l’altra, el Vaticà manté obertes les portes perquè qualsevol pugui tornar. El missatge és molt clar: si una persona vol tornar a la plena comunió amb l’Església, se li facilitarà aquest retorn. En definitiva, es tracta de dir-li: volem que torni a casa.
En altres moments s’havia intentat diferenciar més entre els líders i els fidels per afavorir el diàleg. Ara la Santa Seu deixa clar que participar conscientment en aquest acte significa separar-se de la comunió eclesial, però al mateix temps ofereix un camí de retorn.
L’excomunió era inevitable?
Sí. L’excomunió era automàtica. El decret del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe n’explica l’abast i els detalls, però la norma canònica és molt clara: una ordenació episcopal sense mandat del Papa comporta l’excomunió latae sententiae. Per això també és significativa la carta que Lleó XIV va enviar abans de les ordenacions. No era una carta d’amenaça, sinó una crida sincera al diàleg i a evitar aquest desenllaç. Quan, malgrat això, el desafiament es manté, la Santa Seu simplement aplica el que estableix el dret de l’Església.
“Tot plegat respon també a una gran operació comunicativa perquè es torni a parlar d’ells i per intentar generar un debat públic”
Quin pes té avui la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X?
És una realitat relativament petita si la comparem amb la dimensió de l’Església catòlica. Parlem aproximadament d’uns 1.500 sacerdots i religiosos vinculats a la Fraternitat i d’uns cinc-cents mil fidels repartits en diversos països. Han crescut des de la seva fundació, l’any 1970, però no d’una manera espectacular si ho comparem amb altres congregacions o moviments eclesials sorgits en el mateix període. Disposen del seminari principal a Écône i d’uns quants seminaris més arreu del món. També tenen un nombre important de seminaristes, al voltant dels 240 o 250. Ara bé, continua essent un nínxol relativament reduït dins de la immensitat de l’Església catòlica.
Malgrat aquestes dimensions limitades, les ordenacions han tingut una gran repercussió mediàtica.
Sí, i crec que això també formava part de l’objectiu. Des del febrer ja havien anunciat que farien aquests nomenaments. Tot plegat respon també a una gran operació comunicativa perquè es torni a parlar d’ells i per intentar generar un debat públic. Hi ha fins i tot una certa contradicció. El seu discurs és profundament antimodern, però l’organització de l’acte va ser extraordinàriament moderna: una logística molt sofisticada, reserves d’hotels, sistemes de pagament digitals… És un contrast que crida l’atenció.
“Hi ha sectors polítics i culturals que comparteixen determinades inquietuds amb els lefebvrians”
Més enllà de la qüestió religiosa, hi ha interessos polítics darrere d’aquest moviment?
Els contactes segurament existeixen. És evident que hi ha sectors polítics i culturals que comparteixen determinades inquietuds amb els lefebvrians. Ara bé, una cosa són els contactes i una altra és que existeixi una aliança pública o una estratègia comuna. Precisament un dels interrogants abans de les ordenacions era si hi veuríem representants destacats del trumpisme o d’altres sectors de l’extrema dreta europea. Això, almenys públicament, no s’ha produït. Els lefebvrians, de fet, tampoc no han mantingut tradicionalment una posició política pública gaire definida sobre aquests moviments, encara que és evident que la Santa Seu segueix molt de prop aquestes possibles connexions.
Aquest episodi pot acabar ampliant el cisma dins d’altres sectors de l’Església?
Aquest és probablement un dels grans interrogants dels pròxims anys. Sempre he pensat que un dels motius pels quals Lleó XIV ha estat elegit és precisament perquè els cardenals eren conscients que un dels grans desafiaments del futur serà gestionar les actituds d’alguns sectors minoritaris, però molt influents, especialment dins de l’Església catòlica dels Estats Units.
La Santa Seu té molt clar quins són els seus grans reptes estratègics, i aquest n’és un. Per això crec que aquest episodi va més enllà del conflicte concret amb la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X: també és una prova de com Roma vol afrontar les tensions internes que poden aparèixer durant aquest pontificat.