Així es dirigeix sant Pau als cristians de Tessalònica: “No voldria que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança” i posa la raó: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui ha mort en ell” (1Te 4,13-14). Els demana estar preparats per a aquest moment decisiu. La preparació pot contenir tota una vida expressada a través de moltes inquietuds i desigs, de decepcions i recerques, però hi ha una set no sempre declarada, però sí experimentada en un cor que és insaciable: set de perfecció, d’amistat, de felicitat, de gratuïtat, de plenitud, set de Déu.
Com saciar aquesta set? La Paraula de Déu proclama la veritat més important i del cristianisme, que es fonamenta en un esdeveniment excepcional i únic: Crist ha ressuscitat, per això, units a Crist, també nosaltres ressuscitarem! Aquesta és la promesa que ens omple d’esperança i de consol. Aquesta és la fe de l’Església des dels inicis fins al dia d’avui. Amb aquesta fe compartida i professada els cristians vivim en l’esperança d’una vida nova que no s’acaba mai.
Tot això ho podem dir perquè hi ha hagut un home, Jesús, que ha viscut la mort humana com un acte de suprema llibertat i de total entrega per amor. És per aquesta raó que fixam en Ell la nostra mirada. Ell va acceptar la mort amb l’angoixa que li és pròpia i va viure aquesta experiència com tota persona humana, però amb la fe posada en Déu, projectada vers la resurrecció i viscuda en l’amor més radical. Tant, que la mort pot convertir-se en un acte lliure de fe, d’esperança i d’amor. Per això diem: Anunciam la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!