Aquest diumenge, 13 de juliol, el papa Lleó XIV ha celebrat la seva primera missa amb fidels a la parròquia de Sant Tomàs de Villanova, a Castel Gandolfo. L’eucaristia, que s’ha pogut seguir en directe per Vatican News, ha omplert aquesta església situada a la plaça principal de la localitat.

L’homilia del Pontífex s’ha centrat en la paràbola del bon samarità, a través de la qual ha convidat a reconèixer com a “proïsme” tothom qui trobem pel camí de la vida, sense importar la seva nacionalitat o religió. En aquest sentit, el Papa ha recordat que el relat de la paràbola del bon samarità continua desafiant-nos avui dia, interpel·la la nostra vida i sacseja la tranquil·litat de les nostres consciències adormides o distretes. I ha assenyalat que aquesta paràbola també “ens provoca contra el risc d’una fe acomodada”.

“Què fem nosaltres? Veiem i passem de llarg, o ens deixem traspassar el cor com el samarità?”

Davant dels milers de fidels que han omplert els carrers de Castel Gandolfo, Lleó XIV els ha preguntat: “Què fem nosaltres? Veiem i passem de llarg, o ens deixem traspassar el cor com el samarità?”. Amb aquesta pregunta ha explicat que la paràbola ens desafia a cadascun de nosaltres “pel fet que Crist és manifestació d’un Déu compassiu”: “Creure en Ell i seguir-lo com a deixebles seus significa deixar-se transformar perquè nosaltres també puguem tenir els seus mateixos sentiments: un cor que es commou, una mirada que veu i no passa de llarg, dues mans que ajuden i alleugen les ferides, unes espatlles fortes que es fan càrrec de qui té necessitat”.

Per acabar, el Papa ha citat una frase de Benet XVI que explica perfectament el concepte de ser samarità: “El samarità no es pregunta fins on arriba la seva obligació de solidaritat ni tampoc quins són els mèrits necessaris per assolir la vida eterna. Passa una cosa molt diferent: se li trenca el cor”.

El Pontífex ha finalitzat l’homilia amb una petició clara als fidels d’arreu del món: “Avui es necessita aquesta revolució de l’amor. Veure-hi sense passar de llarg, aturar les nostres corredisses atrafegades i deixar que la vida de l’altre, sigui qui sigui, amb les seves necessitats i patiments, ens trenqui el cor”.