Si el viatge del Papa a Espanya, que es va tancar d’una forma bellíssima a la Sagrada Família de Barcelona, va resultar un èxit extraordinari i fins a cert punt sorprenent, ara les dues consideracions: molt reeixit i sorpresa, s’ha reproduït en un escenari més difícil; el francès.
De tot el que s’ha vist i escrit especialment als mitjans francesos i els de referència internacional destacaria cinc consideracions:
- Una capacitat de mobilització catòlica que desmenteix la idea d’un catolicisme socialment residual. Les multituds de París, Saint-Denis i Lourdes demostren que, fins i tot en una societat fortament secularitzada, l’Església manté una capacitat significativa de convocatòria, identitat i atracció, especialment entre els joves.
- Lleó XIV ha trobat una fórmula de fermesa que no crida a la confrontació. Ha abordat qüestions conflictives– avortament (dret constitucional a França), eutanàsia, gestació subrogada, immigració, secularisme ( principi de la RF) – sense rebaixar la doctrina, però cap d’elles ha provocat una gran reacció adversa. El resultat és una combinació inusual de claredat doctrinal i capacitat per al diàleg públic.
- El viatge ha legitimat una vegada més la presència pública del cristianisme a la França del secularisme. El Papa no ha acceptat que el secularisme impliqui relegar la religió a l’esfera privada. La seva presència a l’Elisi, la UNESCO, Notre-Dame i l’espai públic parisenc reforça la idea que la fe religiosa i la societat laica poden coexistir i dialogar sense confondre Església i Estat; que no es un afer privat i no pot desaparèixer de la vida pública.
- La UNESCO atorga al pontificat una dimensió intel·lectual i universal. Lleó XIV no es limita a intervenir en debats morals específics, sinó que situa el cristianisme en la gran discussió contemporània sobre què és la persona, quins haurien de tenir els límits de la ciència i la tecnologia.
- El papa intenta reconstruir la unitat interna del catolicisme. Després d’un període en què les diferències entre les sensibilitats catòliques es van fer especialment visibles, Lleó XIV combina continuïtat doctrinal, qüestions socials i un desig explícit d’evitar fractures ideològiques. El seu èxit francès suggereix que pot recuperar una funció unificadora sense convertir la unitat en uniformitat.
Lleó XIV ha demostrat que és possible unir la mobilització popular, la fermesa doctrinal, la presència pública, l’ambició intel·lectual i el desig d’unitat eclesial sense caure en una lògica de confrontació.