El llibre del Deuteronomi crea un autèntic marc de protecció per als immigrants, els orfes i les vídues —els tres grups més vulnerables en la societat antiga. Aquestes lleis mostren una sensibilitat extraordinària. Per exemple, hi ha prevista una ajuda social per als necessitats, entre els quals es compten els estrangers (14,28-29).
La llei protegeix explícitament l’immigrant de possibles abusos judicials, ja que sovint li manquen les xarxes de suport d’un nadiu (24,17). Al temps de les collites i de les veremes, s’ha de pensar en els immigrants i els altres col·lectius desafavorits i permetre que en recullin una part (24,19-21), una forma de garantir-los dignitat sense dependre exclusivament de les almoines.
El que fa úniques aquestes lleis és que no es justifiquen només per l’eficiència social o la generositat, sinó per la memòria de la pròpia història: “Recorda que eres esclau en el país d’Egipte. Per això et mano que compleixis aquestes prescripcions” (24,22). És a dir, la vulnerabilitat viscuda es transforma en deure ètic, fins a arribar a l’amor als estrangers: “Estimeu, doncs, els immigrants, ja que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte” (10,19).
La forma com el poble d’Israel tracta els immigrants no és una qüestió secundària. És una pedra de toc de la seva fidelitat a Déu. La identitat del poble no es construeix tancant fronteres, sinó recordant la seva pròpia història d’acollida i opressió. Per a l’Antic Testament, l’immigrant no és una amenaça, sinó un recordatori de la responsabilitat de construir una societat diferent.