La historiadora i gestora cultural Lídia Fàbregas i Solé és des del mes de maig passat la nova directora del MEV, Museu d’Art Medieval de Vic en substitució d’Oriol Picas Riera, que s’ha jubilat després de més de quatre anys al capdavant de la institució.
Fàbregas arriba al càrrec amb una trajectòria consolidada en l’àmbit patrimonial, museístic i arqueològic, i amb la voluntat de reforçar el vincle del museu amb la comunitat, el territori i el sistema museístic català. Prové del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on ha exercit com a directora tècnica des de l’any 2020 i on anteriorment havia desenvolupat tasques de coordinació tècnica, comunicació, difusió, documentació, recerca i gestió museística.
La seva trajectòria també ha estat marcada pel treball en xarxa dins el sistema museístic català. Ha participat en el primer Fòrum dels Museus de Catalunya, ha format part de la Comissió Tècnica de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i és sòcia de l’Associació de Museòlegs de Catalunya i de l’ICOM.
Com valora la seva incorporació al MEV, Museu d’Art Medieval? Quina vol que sigui la seva contribució personal i professional?
Assumeixo aquesta nova etapa amb un gran sentit de la responsabilitat, però també amb molta il·lusió. El MEV és un museu de referència per l’excepcional qualitat de la seva col·lecció, per la seva trajectòria en la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni, i pel seu paper destacat dins del panorama museístic nacional i internacional. És un honor formar part d’una institució que preserva un llegat artístic i espiritual fonamental per entendre la nostra història i la nostra identitat.
La meva voluntat és donar continuïtat a la línia d’obertura i projecció del museu impulsada en els darrers anys per l’Oriol Picas, consolidant aquells projectes que han contribuït a apropar el MEV a nous públics. Al mateix temps, m’agradaria posar un èmfasi especial en tres aspectes. En primer lloc, intensificar el treball en l’àmbit de l’educació, entesa com una eina de coneixement, participació i retorn social. En segon lloc, reforçar el vincle entre el museu i la societat, fent visible la tasca de conservació, recerca i difusió que desenvolupa l’equip del museu, perquè conèixer com es preserva aquest patrimoni és també una manera de valorar-lo. I, finalment, enfortir els vincles amb la ciutat, la comarca i el bisbat, treballant en xarxa amb entitats culturals, educatives i eclesials per fer del patrimoni un espai de trobada, de diàleg i de transmissió de coneixement.
«És un honor formar part d’una institució que preserva un llegat artístic i espiritual fonamental per entendre la nostra història i la nostra identitat»
Una de les línies de treball que es proposa és la connexió amb la comunitat i el territori on està inscrit. Per on passa aquest objectiu? Quines iniciatives es poden fer en aquest sentit?
L’objectiu és que el patrimoni deixi de ser percebut com una realitat llunyana i esdevingui un llegat viu que les comunitats sentin com a propi. Les col·leccions del MEV expliquen la nostra història, les nostres arrels i també la dimensió espiritual, cultural i artística que ha configurat el nostre país. Conèixer aquest patrimoni ens ajuda a entendre qui som, d’on venim i afrontar el futur amb més consciència.
Per aconseguir-ho és imprescindible treballar en xarxa amb el territori. El diàleg i la col·laboració amb altres museus, entitats culturals, el bisbat, les parròquies, els centres educatius i les administracions han de permetre construir projectes compartits que facin del patrimoni un espai de trobada, de transmissió de coneixement i de cohesió social. El museu ha de ser un servei a la comunitat i un pont entre el llegat que hem rebut i les generacions futures.
«L’objectiu és que el patrimoni deixi de ser percebut com una realitat llunyana i esdevingui un llegat viu que les comunitats sentin com a propi»
Vostè prové del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Quina és la importància de treballar en xarxa dins el sistema museístic català, i en concret en l’àmbit dels museus diocesans?
El treball en xarxa és essencial perquè ens enriqueix mútuament i ens permet tenir una mirada més transversal sobre les col·leccions i sobre la funció social dels museus. També facilita compartir coneixement, experiències i recursos, i generar sinergies en àmbits com la conservació, la restauració, la recerca, la difusió o l’educació. Les xarxes territorials i temàtiques han demostrat que la col·laboració fa més forts els museus i multiplica la seva capacitat d’incidència.
En el cas dels museus diocesans, aquesta cooperació adquireix encara més sentit. Custodiem un patrimoni que va més enllà del seu valor artístic: és el testimoni material d’una tradició cristiana que ha configurat la història, la cultura i la identitat del nostre país. Treballar plegats ens permet explicar aquest llegat amb rigor i des d’una mirada contemporània, reivindicant-lo com a part de les nostres arrels i, alhora, fent-lo dialogar amb les inquietuds de la societat actual i amb altres tradicions culturals i religioses. Aquest diàleg és una oportunitat perquè el patrimoni continuï sent un espai de trobada i de reflexió.
«Custodiem un patrimoni que va més enllà del seu valor artístic: és el testimoni material d’una tradició cristiana que ha configurat la història, la cultura i la identitat del nostre país»
L’exposició Instruments de l’ànima és exemple d’aquesta col·laboració?
Sens dubte. Instruments de l’ànima és un bon exemple de com el treball en xarxa permet generar projectes amb una mirada més àmplia i enriquidora. La col·laboració entre museus diocesans fa possible posar en relació col·leccions, compartir coneixement i oferir nous relats que ajuden a comprendre millor el patrimoni.
En aquest cas, l’exposició mostra com els objectes patrimonials no són només peces artístiques, sinó testimonis d’una experiència espiritual, cultural i humana compartida. Aquesta és una de les grans aportacions dels museus diocesans: explicar el patrimoni des de la seva dimensió històrica i artística, però també des del seu significat original i la seva capacitat de continuar interpel·lant la societat d’avui.
«La col·laboració entre museus diocesans fa possible posar en relació col·leccions, compartir coneixement i oferir nous relats que ajuden a comprendre millor el patrimoni»
Quina és l’especificitat pròpia del MEV, Museu d’Art Medieval de Vic en el panorama català?
El MEV ocupa una posició de referència dins el panorama museístic català i internacional gràcies a l’excepcional qualitat de les seves col·leccions i a la tasca que desenvolupa en la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni. Aquest prestigi és, alhora, una gran responsabilitat i una oportunitat per continuar fent créixer el museu.
Però el MEV també té una especificitat molt vinculada al territori. Custodia un patrimoni d’un valor extraordinari que forma part de la memòria col·lectiva de Vic, de la comarca i del país. La nostra voluntat és que aquest patrimoni sigui cada vegada més viscut i compartit, fent del museu un espai obert de socialització, on la generació de coneixement convidi les persones a tornar-hi, a descobrir noves lectures i a establir un vincle més profund amb les col·leccions.
Al capdavall, la missió d’un museu no és només conservar el passat, sinó ajudar-nos a interpretar el present. Les obres que custodiem continuen interpel·lant-nos perquè plantegen preguntes universals sobre les societats. Fer visible aquest diàleg entre el patrimoni i el món contemporani és, sens dubte, un dels grans reptes i també una de les grans oportunitats del MEV.