Fa anys Joan Pau II, en els seus darrers anys de pontificat i amb un estat físic totalment desfet, ens parlava de l’Evangeli del Sofriment.
El papa Francesc ens va ensenyar durant 12 anys que l’arrel de tot cristià és estimar, i fer-ho en la mateixa dimensió que Jesús.
El papa Lleó XIV durant aquest any ens està dient el mateix, potser ho fa de manera menys explosiva que Francesc i amb un tarannà diferent, però ho fa des de la centralitat de l’Evangeli i des de la veritat.
Així doncs, què és aquest Evangeli del Cor? És entendre que com a cristians hem d’estimar quan entenem que l’altre és Crist.
Mentre no entenguem que l’altre —el veí, el fill, la mare o el pare, els companys de feina, el botiguer, etc.— és Crist, tenim com a impossible poder dir que estimem en aquesta dimensió.
Durant segles ens han predicat el llenguatge de la por, el d’un Déu que castiga i que no té misericòrdia. Només ens han parlat de pecat, de foc i d’infern, però quan llegim i intentem viure les ensenyances del Ressuscitat l’únic que hi trobem és el llenguatge de l’amor, perquè com diu sant Pau, on hi ha abundància de pecat, hi sobre-abunda la gràcia.
El pla de Déu és un pla d’amor, un pla que els homes no hem entès, ni entenem, senzillament perquè no saben estimar.
Hem escoltat moltes vegades el papa Francesc dir que estimar està a l’ADN de Déu, i per tant també al nostre.
Lleó XIV des de la seva prudència i saviesa fa el mateix que ha fet durant 40 anys al Perú, amb les comunitats més pobres, els interns de presó, els que són desnonats i marginats; és a dir, no fa ni res ni pus que allò que podem anomenar l’Evangeli del Cor, on per sobre de tot ens ensenya que l’altre és Crist. I ho fa enfrontant els miserables que aplaudeixen les polítiques en contra d’aquells que ningú vol, que alimenten la idea que el pobre creu que la causa de la seva pobresa és un altre pobre, pervertint, per molt que vagin a missa cada diumenge, no només les seves pròpies consciències, sinó també l’Evangeli.