L’Església catalana i la mallorquina van estrènyer els llaços de la seva aliança històrica per homenatjar el beat Ramon Llull en el setè centenari de la seva mort. Mallorquí universal, pare de la llengua catalana escrita, escriptor prolífic, predicador fervorós, emblema del diàleg amb l’islam, abanderat de la relació fe i raó… Ramon Llull era descendent de catalans que s’havien establert a l’illa de Mallorca arran de la reconquesta de Jaume I. Duia una vida dissoluta quan la il·luminació de Jesucrist crucificat, per cinc cops, el va portar a fer un canvi de vida radical. Des d’aleshores es va dedicar a una única missió: la conversió a la veritat de la fe.
Al llarg de la sessió acadèmica d’homenatge, organitzada el dilluns 25 d’abril per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, va sobrevolar tota l’estona el desig de la prompta canonització de l’etern beat Llull, així com del merescut reconeixement com a doctor de l’Església. Tothom es va limitar a expressar aquest desig, ningú no va gosar dir que es tracti ja d’una realitat. Gabriel Ramis, postulador, va agrair la col·laboració de la Facultat de Teologia de Catalunya en la causa de canonització. «Tots hem fet els deures, i ara n’hem d’esperar els fruits, que desitgem que siguin positius», va recalcar el capellà mallorquí.
Deixant a banda la qüestió de la canonització, el que va ressonar durant la sessió acadèmica, celebrada a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona, va ser una autèntica polifonia lul·liana. La seva biografia, el seu pensament, la seva metodologia, la seva obra i el seu fervor missioner o predicador és tan ampli que realment es pot abordar des de múltiples vessants, unint en aquest cas professors universitaris de l’àmbit civil i eclesiàstic.
