És un misteri de la presència de Déu l’actualitat que respira l’Evangeli. Escrit de fa tants anys, sempre és d’avui, la qual cosa vol dir que incideix en la nostra realitat i interpel·la com mai no ho fa cap altra paraula o esdeveniment. Era freqüent l’apropament de Jesús a determinades persones excloses per motius religiosos o ètnics, com a un cec de naixement, a un paralític, a deu leprosos, a una adúltera, provocant-li una situació de conflicte, ja que qualsevol gest a favor d’un marginat significava una oposició declarada envers les tradicions sagrades que guardaven gelosament els representants religiosos de torn. Oposar-se a la seva mentalitat fonamentalista era ja una nova forma d’exclusió social.
Avui, com en els temps de Jesús, també hi ha qui es dedica a assenyalar amb el dit, a judicar i condemnar sense pietat menyspreant la presumpció d’innocència. Els drets humans ja no compten i l’atropellament continu és la feina habitual del qui s’ha convertit en jutge implacable. Jesús, defensant i practicant tot el contrari, és víctima de l’atac de la sospita i és perseguit, fins a considerar-lo fora de la llei. La mirada dels qui l’acusen com acusen també tants altres és de ràbia i venjança, sempre a punt de tirar les pedres que porten a les mans. Aquesta mirada s’arriba a creuar amb la del qui és capaç de reconèixer i confessar els propis pecats, és la mirada dels ulls que saben plorar i compartir el dolor aliè. Dues mirades que es troben pertorbades per la violència i l’odi. Tanmateix, una tercera mirada, la de Jesús, vindrà a recompondre les dues anteriors: a una la salva, i a l’altra l’enfronta amb la pròpia consciència, donant-los a totes dues l’oportunitat de rectificar.
Jesús, amb la seva forma de mirar, no veu algú a condemnar, sinó una persona a estimar, perdonar i salvar. Aquesta és la grandesa de Jesús i la que se’ns demana a cadascú de nosaltres i a tota l’Església. Ho fa en total desacord amb el pecat, però amb la mà estesa al pecador. Davant la cridòria dels acusadors i per treure’n conclusions, hi ha el silenci de Jesús, que és més fort que tots els crits i acusacions. És el silenci de Déu que es revela. Jesús acota el cap i calla, ho farà fins al darrer alè a la creu: és la solidaritat amb el pecador, tot compartint la seva situació de prostració per treure’l del pecat i alliberar-lo des de l’amor. A vegades, davant de crits, acusacions i venjances, optar pel silenci i mirar de reconduir tota l’escena dramàtica que es produeix pot arribar a ser una bona notícia, el testimoni d’un Evangeli viu i actual.