Parlo als creients en Crist: homes i dones que porten, potser que, amb orgull, el nom de cristians. Amb la qual cosa, dic que em parlo, en primer lloc, a mi mateix.
Ell —el Pastor, el Rei, Crist Jesús— em va buscar, ell va tenir cura de mi, ell em va recollir, ell va embenar moltíssims cops les ferides… Ell es va lliurar per mi, em va estimar fins a l’extrem, em va regalar la seva paraula, la seva vida, el seu Esperit… Per a la meva fam, ell es va fer pa de vida; per a la meva set, ell es va fer beguda de salvació; jo era estranger, i ell em va fer de casa a la casa del Pare; jo anava cobert de parracs, i ell va néixer pobre, va viure pobre, va morir pobre, despullat també dels seus vestits, per enriquir-me amb la seva pobresa, per vestir-me amb les gales de la seva gràcia…
Un dia va passar que el Pastor, el Rei, Crist Jesús, se’m va apropar, i ho va fer com sempre ho havia fet ell, només reconeixible per a la fe; era una multitud d’homes, dones, nens, nadons… Era ell, el Pastor: sense figura, sense bellesa, sense aspecte atraient… Era ell, el Rei: menyspreat i evitat i desestimat, acostumat a patiments… Era ell, Crist Jesús, el Rei de cels i terra, i el vaig considerar leprós, pudent, perillós, ferit de Déu i humiliat…
El meu cor, en tenebres, no el va reconèixer, i es va tancar per al Rei, perquè, en la ceguesa de la meva nit, només havia vist delinqüents que amenaçaven la meva seguretat, invasors que deixaven en evidència la vulnerabilitat de les nostres fronteres, una amenaça per al nostre legítim i més que merescut benestar…
I, enfosquida la fe i el cor, tu i jo continuem tan tranquils, creant tot tipus d’obstacles per fer impermeables les nostres fronteres, aixecant tanques que impedeixin l’accés irregular dels pobres a les catedrals de la nostra supèrbia religiosa, propagant ideologia immunitzadora contra la pietat i la justícia, titllant d’invasors els pobres que cerquen dignitat i pa.
A mi m’ho dic: ho dic a tots els qui s’anomenen cristians, a tots els que —amb orgull?— portem aquest nom: serà millor si, a temps, la fe il·lumina les tenebres del cor, i ens adonen que, en el pobre, en l’immigrant, en el famolenc, em l’assedegat, en el despullat, en el malalt, en l’empresonat, en tots els qui, pel motiu que sigui, es troben al marge del camí de la nostra vida, en tots ells és el Rei —és Crist Jesús— qui ens surt a l’encontre.
I en la manera com acollim aquest Rei, escriurem el nostre destí: “Veniu, beneïts del meu Pare, hereteu el regne preparat per a vosaltres des de la creació del món…” “Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al diable i els seus àngels…”
“Vaig tenir gana i em vas alimentar”, “Vaig tenir gana, i no em vas alimentar…” Em vas obligar a pujar en una pastera, i em vaig morir de gana, em vaig morir de set, em vaig morir de fred, em vaig morir de calor, em vaig ofegar al mar… i tu només et vas preocupar que no faltés res del que consideres que són els teus drets…
A mi m’ho dic, abans de dir-t’ho a tu: deixa que l’evangeli il·lumini el teu cor; t’hi va la vida.
Feliç dia de Crist pobre.