En els relats evangèlics i en els Fets dels Apòstols hi ha alguns passatges que narren els moments en els quals Jesús es fa visible, després de la seva mort, a una sèrie de persones. Les primeres, Magdalena i les dones que el van acompanyar al peu de la creu (diu santa Teresa que es va aparèixer a Maria, la seva mare, tot i que no ho narrin els evangelis). Després als apòstols, als que anaven camí a Emmaús, a 500 germans… i finalment a sant Pau.

Més enllà de la historicitat d’aquestes narracions, contenen missatges de gran importància per als deixebles de tots els temps. Poden ser vistos, analògicament, com a «postgraus» en el seguiment de Jesús (el doctorat serà la Pentecosta, que ens porta a donar la vida per Ell). Dic postgraus perquè acaben de guarir en elles i ells diferents punts en els quals encara s’havien de convertir i els omplen d’alegria. A Magdalena, la primera «apòstol dels apòstols», li ensenya que ha d’estimar sense possessions; ella mateixa ha d’anar al Pare per quedar lliure de lligams. Als d’Emmaús els guareix de la desesperança i el desànim. A Tomàs, del ressentiment i la manca de fe; a Pere, de la por per obrir-se a la primacia de l’amor. A tots els deixebles, de la desconfiança davant l’anunci rebut.

Ja sabem que, quan seguim Jesús, no podem quedar-nos en el Divendres Sant, desconsolats i perduts. Som cridats a l’alegria, a la plenitud de la joia que hi ha a la Pentecosta. El pas imprescindible és interioritzar les lliçons de Crist viu. Llegir-les contemplant el seu pas per la nostra vida. I seguir-lo, ja ressuscitat! Com li va dir a Pere després de confirmar-lo en l’amor: «Tu, vine i segueix-me.» Ara la qüestió és com se segueix un ressuscitat… Ressuscitant nosaltres?