Hi ha una idea d’amor que avui gairebé ha desaparegut. Una forma de vincle que no necessita devorar l’altre, ni ocupar-lo, ni convertir-lo en propietat emocional. Un amor que accepta el límit, la distància i fins i tot la impossibilitat. I precisament per això es torna profund.
Aquesta és la veritat que travessa Poesies de Màrius Torres, especialment a “Cançó a Mahalta”, un dels grans poemes amorosos de la literatura catalana:
“Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.”
No diu dos rius units. No diu dues aigües barrejades. Diu paral·lels. Aquesta és la clau.
La cultura contemporània ha convertit l’amor en absorció: necessitat constant de presència, control emocional, dependència disfressada d’intensitat. Molta gent no estima: colonitza. Necessita l’altre per tapar el buit propi. Per això apareixen els drames, la possessió, la gelosia i l’angoixa quan l’altre respira amb llibertat.
Torres planteja exactament el contrari. Dues ànimes poden compartir el mateix horitzó sense anul·lar-se. Poden caminar “sota els mateixos cels” sense fondre les identitats. És un amor amb consciència del límit. I això exigeix més maduresa que la fusió emocional adolescent que avui sovint es ven com a ideal romàntic.
El vers central és devastador:
“Entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.”
Els xiprers evoquen la mort, el silenci, el destí inevitable. Les palmes tenen un aire espiritual, gairebé litúrgic. Entre els dos hi ha alguna cosa infranquejable. Pot ser la malaltia —Torres escrivia des del sanatori—, pot ser la vida mateixa, les circumstàncies, el temps o la impossibilitat humana de tenir completament una altra persona.
I aquí apareix una veritat: no tots els amors han estat fets per culminar en convivència, en sexualitat o en final feliç. Alguns existeixen precisament perquè no poden consumar-se del tot. I la seva grandesa neix d’aquesta tensió.
La societat actual té pànic a la distància. Necessita immediatesa, accés constant, missatges continus, confirmació emocional cada hora. Però l’amor autèntic no sempre necessita invasió. De vegades, la forma més alta d’estimar és respectar el misteri de l’altre i caminar al costat sense exigir possessió.
Per això el poema no transmet desesperació. Hi ha melangia, sí, però també serenor. Els dos rius avancen cap a “la mar —la nostra pàtria antiga—”. El destí profund és compartit encara que el trajecte sigui separat.
Aquesta força del poema va anar més enllà de la literatura i va entrar en la memòria musical del país quan Lluís Llach en va fer cançó. La veu del de Verges hi afegia una emoció continguda, gairebé reverencial, com si entengués que aquests versos no parlen d’un amor possessiu sinó d’una fidelitat interior que resisteix fins i tot la separació. I és significatiu que, en els seus concerts de comiat, tornés a recordar “Cançó a Mahalta”. Jo el vaig escoltar a Centelles. No era una peça més del repertori: aquest poema connecta amb una intuïció espiritual antiga: l’amor no consisteix a retenir, sinó a reconèixer. No és consumir l’altre, sinó contemplar-lo amb reverència. Quan l’amor es converteix en necessitat compulsiva, deixa de ser amor i es transforma en por.
“Cançó a Mahalta” continua emocionant perquè diu una cosa que costa acceptar: hi ha persones que passen per la nostra vida i no poden quedar-s’hi de la manera que voldríem. I, tanmateix, deixen una empremta més fonda que moltes convivències rutinàries.
El poema de Torres no idealitza la frustració; mostra una forma més exigent d’estimar. Una forma que accepta la realitat sense destruir la bellesa del vincle.
Potser avui ens faria falta recuperar aquesta idea. Entendre que estimar no és absorbir. Que hi ha relacions que només poden existir en una certa distància. I que, de vegades, els amors més veritables són aquells que no han necessitat posseir-se per saber-se eterns.