Hi ha preguntes que tots ens hem fet alguna vegada. Per què la vida ens sorprèn amb el sofriment? Per què ens costa tant acceptar que tot té un començament i un final? Per què vivim com si la mort només afectés els altres, quan és l’única certesa que compartim tots els éssers humans?
Potser la resposta no és tan complicada com sovint ens imaginem. La vida és un regal. No l’hem creada nosaltres. L’hem rebuda. I precisament perquè és un do, també comporta una responsabilitat: viure-la amb sentit.
Ens passem molts anys preocupats per allò que no podem controlar. Volem dominar el futur, evitar el dolor, allargar el temps i retenir les persones que estimem. Però la vida segueix el seu curs. Cada dia és únic, i cada persona és una oportunitat per estimar.
La fe cristiana no ens promet una existència sense llàgrimes. Ens ofereix una esperança. Ens recorda que la vida no acaba en el sepulcre, sinó que està cridada a la plenitud en Déu. Per això Jesús no va dir als seus deixebles que no patirien; els va assegurar que no caminarien mai sols.
Quan descobrim aquesta veritat, moltes de les nostres angoixes perden força. Continuem plorant les absències, continuem sentint el pes de les dificultats, però deixem de viure dominats per la por. La confiança ocupa el lloc del desànim.
Vivim en una societat que parla molt del tenir i massa poc del ser. Busquem èxits, reconeixements i seguretats, mentre oblidem que, al final del camí, no serem recordats pel que vam acumular, sinó per l’amor que vam saber regalar.
Potser per això Jesús resumeix tota la Llei en un únic manament: estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a nosaltres mateixos. Qui viu així no només dona sentit als seus dies, sinó que converteix la seva existència en un testimoni silenciós que continua parlant fins i tot quan ja no hi és.
Sant Pau ho expressa amb una senzillesa admirable: «Ara romanen la fe, l’esperança i l’amor; però la més gran de totes és l’amor.»
Potser aquesta és la lliçó més important de la vida. Tots recorrerem el mateix camí, cadascú amb les seves alegries i les seves creus. Ningú no en quedarà al marge. Però sí que podem decidir de quina manera el volem recórrer.
Escollim, doncs, que sigui l’amor qui guiï els nostres passos. Un amor que sap perdonar, compartir, servir i donar esperança. Perquè, quan tot passa, és l’amor l’única petjada que roman. I és també el millor reflex de Déu en la nostra existència.