Sempre he pensat que l’amor és molt més que un sentiment. És una manera de viure, de mirar el món i de donar sentit a tot allò que fem. I, per a mi, aquest amor neix de Déu, de Jesucrist i de la fe que ens recorda que, fins i tot en els moments més difícils, mai no estem del tot sols.
Estimar Déu no és només resar, anar a l’església o recordar-lo quan necessitem alguna cosa. És descobrir-lo en els petits detalls de cada dia. En una abraçada sincera, en un somriure inesperat, en una conversa amb la família, en l’ajuda que oferim sense esperar res a canvi. És entendre que l’amor de Déu no es queda en les paraules, sinó que es manifesta en la manera com tractem els altres i en tot allò que fem amb el cor.
Perquè crec que l’amor no hauria de tenir límits ni quedar reduït a una sola persona. Estimar és estimar la família, els amics, la parella, però també la nostra feina, les nostres aficions, els nostres somnis i, fins i tot, aquelles petites coses que sovint passen desapercebudes. És posar passió en allò que fem, il·lusió en allò que construïm i gratitud en allò que tenim.
Jesucrist ens va ensenyar que estimar no sempre és fàcil. Que estimar també significa perdonar, comprendre, tenir paciència, escoltar i continuar fent el bé, fins i tot quan no rebem el mateix a canvi. I penso que aquí és on es troba la veritable grandesa de l’amor: no en allò que ens dona, sinó en allò que som capaços de donar.
De vegades vivim tan preocupats per aconseguir coses, per arribar més lluny o per tenir més, que oblidem el més important: de què serveix tenir-ho tot si ens falta amor? Podem tenir èxit, diners, reconeixement i mil projectes, però si no sabem estimar ni valorar les persones que ens envolten, tot acaba perdent una part del seu sentit.
A mi m’agrada pensar que Déu ens ha regalat la vida perquè aprenguem precisament això: a estimar-la. A estimar els dies bons i a trobar força en els dolents. A estimar les persones amb les seves virtuts i imperfeccions. A estimar el que fem, encara que de vegades ens costi. A cuidar allò que tenim sense deixar de somiar amb allò que vindrà.
I potser aquesta és una de les reflexions més boniques que podem fer-nos: que no hem vingut a aquest món només per existir, sinó per deixar una mica d’amor en tot allò que toquem i en totes les persones amb qui ens creuem.
Perquè, al final, tot passa. Els dies, les oportunitats, les etapes i fins i tot nosaltres mateixos, però l’amor que hem donat, les vides que hem acompanyat i el bé que hem fet poden continuar presents molt després.
I si Déu és amor, com ens ensenya la fe, potser apropar-nos a Ell és tan senzill, i alhora tan immens, com aprendre a estimar de veritat.
A estimar-ho tot, sense oblidar mai qui ens va ensenyar a fer-ho.
Perquè viure sense amor és simplement passar pel món, però viure estimant és deixar-hi una empremta.