La veritat és que la Jornada Mundial dels Pobres que va instaurar el papa Francesc, i que se celebra el diumenge anterior a Crist Rei, encaixaria perfectament en el III Diumenge d’Advent. En tots tres cicles litúrgics (A, B i C, segons Mateu, Marc i Lluc), les lectures subratllen que el benestar dels pobres és el signe messiànic per excel·lència, el signe que el Regne de Déu és ja entre nosaltres.
I no sembla que es tracti d’una pobresa simbòlica; es tracta d’alliberar realment els qui més pateixen d’allò que els impedeix viure amb plenitud, i que sovint és fruit de la indiferència, de la injustícia o de la desigualtat. Sense por (diu Isaïes) i amb paciència (afegeix Jaume). I encara, si llegim l’evangeli del cicle C (Lluc 3,10-18), el llenguatge encara és més clar: els pobres s’alliberen amb la nostra implicació personal: compartint allò que tenim i no abusant dels qui tenim a prop. Aquesta és la Bona Nova.
Hi ha dos trets més que són comuns als tres cicles: l’afirmació que Joan és profeta i missatger, i l’alegria desbordant pel Regne de Déu.
De fet aquesta alegria és la que s’expressa en l’antífona d’entrada, un fragment de la carta de Pau als Filipencs (4,4-5): «Viviu sempre contents en el Senyor», en llatí «Gaudete». I aquest «Gaudete» és el que ha donat nom a aquest Diumenge d’Advent. Estem contents… i fem una mena de pausa en el rigor d’un temps de preparació i de vetlla. Per això, si es vol, el color dels ornaments litúrgics s’endolceix i passa del morat al rosa.
Quant als profetes, el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, persona ben compromesa amb el seu poble i molt bon biblista, diu en una conferència que podeu trobar fàcilment a Youtube que una societat sense profetes esdevé ben aviat una societat indiferent als pobres, i una Església sense profetes es torna rígida i replegada sobre ella mateixa. El profeta sempre entra en contacte amb una realitat dolorosa per transformar-la, seguint el fil de la gran experiència del poble d’Israel: l’Èxode. Ho fa amb el testimoni, amb l’escolta i amb la Paraula. Consola, dona esperança… i sol provocar crisis institucionals, civils i religioses, justament perquè assenyala allò que causa la injustícia. I és que no podem anar cap a Déu si ignorem els altres.
Tant de bo sapiguem viure a fons el do de profecia que hem rebut pel Baptisme.