La pobresa és escandalosa i profètica alhora. | Font: Cathopic

L’alegria i l’alliberament dels pobres van de bracet

Mercè Solé ens parla de la pobresa que fa possible acollir Déu entre nosaltres

La veritat és que la Jornada Mundial dels Pobres que va instaurar el papa Francesc, i que se celebra el diumenge anterior a Crist Rei, encaixaria perfectament en el III Diumenge d’Advent. En tots tres cicles litúrgics (A, B i C, segons Mateu, Marc i Lluc), les lectures subratllen que el benestar dels pobres és el signe messiànic per excel·lència, el signe que el Regne de Déu és ja entre nosaltres.

I no sembla que es tracti d’una pobresa simbòlica; es tracta d’alliberar realment els qui més pateixen d’allò que els impedeix viure amb plenitud, i que sovint és fruit de la indiferència, de la injustícia o de la desigualtat. Sense por (diu Isaïes) i amb paciència (afegeix Jaume). I encara, si llegim l’evangeli del cicle C (Lluc 3,10-18), el llenguatge encara és més clar: els pobres s’alliberen amb la nostra implicació personal: compartint allò que tenim i no abusant dels qui tenim a prop. Aquesta és la Bona Nova.

Hi ha dos trets més que són comuns als tres cicles: l’afirmació que Joan és profeta i missatger, i l’alegria desbordant pel Regne de Déu.

De fet aquesta alegria és la que s’expressa en l’antífona d’entrada, un fragment de la carta de Pau als Filipencs (4,4-5): «Viviu sempre contents en el Senyor», en llatí «Gaudete». I aquest «Gaudete» és el que ha donat nom a aquest Diumenge d’Advent. Estem contents… i fem una mena de pausa en el rigor d’un temps de preparació i de vetlla. Per això, si es vol, el color dels ornaments litúrgics s’endolceix i passa del morat al rosa.

Quant als profetes, el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, persona ben compromesa amb el seu poble i molt bon biblista, diu en una conferència que podeu trobar fàcilment a Youtube que una societat sense profetes esdevé ben aviat una societat indiferent als pobres, i una Església sense profetes es torna rígida i replegada sobre ella mateixa. El profeta sempre entra en contacte amb una realitat dolorosa per transformar-la, seguint el fil de la gran experiència del poble d’Israel: l’Èxode. Ho fa amb el testimoni, amb l’escolta i amb la Paraula. Consola, dona esperança… i sol provocar crisis institucionals, civils i religioses, justament perquè assenyala allò que causa la injustícia. I és que no podem anar cap a Déu si ignorem els altres.

Tant de bo sapiguem viure a fons el do de profecia que hem rebut pel Baptisme.

Feu un comentari

×
×