En una societat marcada per una violència creixent, les dones se situen majoritàriament —encara que no exclusivament— entre les víctimes d’aquesta violència. Les violències conjugals són una realitat greu, que potser durant molt de temps s’ha amagat i que ara surt més a la llum i s’adopten mesures legals per reduir aquest fenomen que arriba fins a la degradació de la persona i massa sovint —com per desgràcia manifesten les estadístiques— fins a la mort.
Aquest fenomen no és patrimoni només dels ambients menys afavorits, sinó que, en una mesura major o menor, es troba en tots els estrats socials. Es diu que abans també existia, però que no era conegut. Crec que aquesta afirmació hauria de ser calibrada amb cura, entre altres raons perquè la societat no oferia tants espectacles de violència.
S’assisteix avui a una presentació de la violència en els mitjans de comunicació social, presentada sense cap valoració crítica, i aquest fet repercuteix en un major nombre de manifestacions violentes en tota la societat. Recentment es constata un augment de fets violents a les escoles i en els diversos àmbits socials, fets que també predisposen per una major presència de la violència en la família.
Benvingudes siguin les disposicions legals que poden ajudar a reduir aquest fenomen tan inhumà, però no podem oblidar que per lluitar contra aquesta violència tenen un paper molt important l’educació en els valors i l’ensenyament de la religió.
El fonament d’aquest ensenyament està en la dignitat de tota persona. L’home i la dona, creats a imatge i semblança de Déu, tenen ambdós la mateixa naturalesa i dignitat. Ofendre la persona és ofendre Déu. Aquesta és la base immutable de l’antropologia bíblica judeocristiana. “Crist —va escriure Joan Pau II— fou davant dels seus contemporanis el promotor de la veritable dignitat de la dona i de la vocació corresponent a aquesta dignitat […] En els ensenyaments de Jesús, així com en la seva manera de comportar-se, no es troba res que reflecteixi l’habitual discriminació de la dona, pròpia del seu temps; al contrari, les seves paraules i les seves obres expressen sempre el respecte i l’honor que es deuen a la dona.”
L’Església proclama, amb la convicció de la seva fe en Crist i la consciència de la seva missió, “que —com va dir Joan Pau II— la violència és un mal, que com a solució dels problemes és inacceptable, que la violència és indigna de la persona. La violència és una mentida perquè és contrària a la veritat de la nostra fe, a la veritat de la nostra humanitat. La violència destrueix la dignitat, la vida, la llibertat dels éssers humans”.
La violència conjugal o familiar representa una contradicció encara més gran, perquè es produeix en un àmbit que està cridat a ser, en si mateix, una comunitat de vida i d’amor. El testimoni d’uns pares que s’estimen i es respecten permet als fills créixer en un ambient sa, que ja és una primera pedagogia dels valors de respecte i convivència. I és fàcil de suposar el que succeeix en els infants quan el clima en què creixen és la negació pràctica dels valors esmentats. Per això, tots estem cridats a comprometre’ns, dins de les nostres possibilitats, per eradicar els actes de violència contra les dones.