Lleó XIV recorda que per portar endavant la missió de l’Església (Mt, 9-10), “la caritat és una autèntica potència de canvi” (DT 90). Són constants les crides del Magisteri a la caritat. Fins al punt que l’Església catòlica és la institució global amb més organitzacions al costat dels empobrits. En gairebé qualsevol comunitat cristiana, la caritat social és fecunda; ara bé, la caritat política, gairebé estèril.
Quan obrim bancs d’aliments a cada parròquia, en comptes d’associar-nos per la plena ocupació, com expliquem la tria per una opció i no l’altra? La caritat política, combatre les estructures de pecat (SRS 36) també és part de la missió de l’Església. Lleó XIV li dedica tot el capítol quart de la Dilexi Te: “hem de comprometre’ns cada vegada més a resoldre les causes estructurals de la pobresa”.
On hi ha el descosit que cal embastar per promoure la caritat política? Lleó XIV ens adverteix de “la subtil temptació de pensar que els problemes són massa grans i nosaltres massa petits i que, per tant, les nostres decisions, accions, no canvien el món; una forma elegant de rendir-se” (MH 212). A «Camins de Jesucrist»(2003), el Card. Ratzinger posa en relleu la tensió entre un Jesús fet a mida i el Jesús de l’Evangeli que ho demana tot. Són aquests els descosits?
Si ho fossin, la qüestió a resoldre no seria la polarització entre la caritat social i la política, que poden ser complementàries, sinó entre la mentalitat del poder, que calcula forces i la mentalitat apostòlica.
Ho borda una abadessa amb seixanta-quatre anys de vida contemplativa quan pregunta, com fou que Jesús per construir el seu imperi messiànic va començar per escollir als seus soldats entre els menys idonis i predicava coses que ni els savis entenien.
Conèixer la vida dels homes i dones, que sovint a l’ombra, amb mans laborioses i cors rebels, encarnen l’Evangeli de la comunió, la pobresa i l’esperança, és essencial per promoure la caritat política. Contemplar amb perspectiva històrica la dimensió política de l’Evangeli, és font d’Esperança.
Els laics estem fets per a l’acció, però l’acció des de la fe. Necessitem formació en intensitat, com els ordenats i religiosos, que es formen durant anys, per combatre la temptació de viure la fe a mida i rebre la Gràcia de la conversió.
“La civilització de l’amor no és una utopia ingènua, sinó un projecte exigent. Consisteix a traduir la caritat en estructures de justícia” (MH 186).