Fa temps que volia escriure aquest testimoni a favor de la beatificació de la Rosa Deulofeu. Ara, amb motiu de la Benedicció de la Torre de Jesucrist, per part del Papa Lleó XIV, ha arribat el moment de fer-ho.
Soc un prevere diocesà del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Vicari de la parròquia rural del Papiol. També vicari de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel, de Molins de Rei, i celebrant habitual a Sant Vicenç, de Castellbisbal. També soc notari-secretari de qüestions administratives matrimonials a la Cúria diocesana del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
Els fets que ara descric van tenir lloc entre els anys 1996 i 2004, quan vaig ser successivament seminarista, diaca i vicari de la parròquia de la Sagrada Família de Barcelona. Mn. Lluís Bonet Armengol era el rector. I el seu germà, el Dr. Jordi Bonet Armengol, era l’arquitecte en cap del Temple.
Vaig ser ordenat de capellà l’any 2000. Dins la Setmana de Pregària, per la Unió dels Cristians, a la Catedral de Barcelona.
A la parròquia de la Sagrada Família de Barcelona em dedicava, sobretot, a la pastoral amb els immigrants llatinoamericans.
Sovint els tenia al despatx parroquial expressant la seva angoixa pel fet d’estar molt endeutats i no poder fer front als deutes. Deutes abusius, amb interessos d’usura. Alguns em deien, molt atribolats: “Padrecito, me voy a tirar al metro.” No m’ho vaig prendre seriosament fins que, un bon dia, un guarda del Temple em diu: “¡Padre, el último que se ha tirado de las torres era un inmigrante!”
Hi havia suïcidis!
En vaig parlar amb Mn. Lluís Bonet i ell va decidir convocar una taula d’entitats solidàries del barri, per sumar esforços. Calia, entre altres coses, poder oferir una ajuda als immigrants desesperats pels seus deutes abusius.
Així va aparèixer per la parròquia l’ONG Mano Amiga, vinculada al Moviment Apostòlic Regnum Christi, dels Legionaris de Crist. Aquests varen començar a oferir microcrèdits. Micro, micro: 100 o 200 euritos (l’any 2001 encara eren pessetes), sense interessos. Si la persona els anava retornant, es podia tornar a oferir el petit prestem. També ajudaven a pagar els lloguer de dos o tres pisos on els immigrants anaven a dormir, a règim d’alberg.
Jo, personalment, en la desesperació, també em vaig endeutar molt per sobre de les meves possibilitats. Tot per ajuda a pagar aquells deutes d’usura.
També vàrem organitzar una Jornada Solidària amb l’immigrant en situació crítica. Amb el lema, “Mójate por los inmigrantes, con la Sagrada Familia.” Eren les vigílies de Nadal del 2001, i convidàvem a la gent a mullar-se entrant dins ell llac, d’aigua molt freda, que hi ha davant la Façana del Naixement de la Sagrada Família (un “llac” molt poc fondo). Allí hi posàvem, amb l’ajuda dels Escoltes de la parròquia, un pessebre amb una pancarta amb el lema de la Jornada Solidària.
També pensàvem, ingènuament, que vindrien mols empresaris adinerats i que farien importants donatius per poder ajudar econòmicament tota aquella gent endeutada. Un grup d’uns 30 subsaharians feien de voluntaris. Al final de la jornada, els diners recaptats, per la venda d’aliments cuinats pels mateixos llatinoamericans, van servir per poder donar unes dos mil pessetes (l’any 2001, encara hi havies les pessetes) a cada voluntari subsaharià. Uns dinerons que rebien súper contents.
Si bé no es van complir les expectatives econòmiques, l’acte va tenir un ressò a l’Arquebisbat de Barcelona (en aquell moment encara la mega diòcesis de 4,5 milions d’habitants), i la mateixa Catalunya Cristiana va fer-ne un reportatge de pàgina sencera.
Aquí intervé la Rosa Deulofeu.
Coneixedora del que va ser la Jornada Solidària a la Sagrada Família, segurament gràcies a Catalunya Cristiana, ella em va convidar a donar el meu testimoni, en unes jornades que va organitzar per a joves (ella era la Delegada de Joventut), sobre el tema de la solidaritat amb els immigrants. Les jornades tenien lloc al Col·legi de les Dominiques del Carrer Mallorca. Molt a prop del Temple.
Quan vaig intervenir i vaig poder explicar el meu testimoni, a l’hora de parlar del que m’havia dit el guarda del Temple, “Padre, el último que se ha tirado de las torres era un inmigrante”, en aquell moment em van saltar les llàgrimes. Les Dominiques del Carrer Mallorca, en veure-ho, van quedar molt impressionades. No en sabien res de res dels suïcidis a la Sagrada Família, tot i viure tan a prop del Temple. Això les va portar a proposar ajudar-me amb els deutes que jo, personalment, havia contret per poder ajudar tota aquella gent tan atribolada.
Durant dos anys em van ajudar molt generosament i em van permetre sortir de bona part d’aquells deutes, que altrament m’haurien bloquejat del tot. Aquesta ajuda tan important i tan providencial em va arribar a través de la Rosa Deulofeu, que em va convidar a aquelles jornades per a joves, a donar el meu testimoni.
Recordo també unes paraules de la Rosa, adreçades als seminaristes, jo entre ells, uns anys abans. Ens va parla de la importància de l’ordre amb les coses petites de la nostra vida de cada dia. Sense oblidar, ens va dir, l’ordre en l’armari de l’habitació.
Posar ordre a les meves coses és el meu cavall de batalla!
Moltes gràcies, Rosa.