Són molts els ítems que es poden recopilar referent al llegat del papa Francesc en l’àmbit educatiu. Normal, atenent que, potser per primera vegada en la història, hi ha hagut un Papa que també va ser docent en una escola; no de ciències, tot i que ell era químic, sinó de literatura. Una de les perles que ens ha deixat el papa Francesc va ser, precisament, la carta del passat mes d’agost Sobre el paper de la literatura en la formació, on dona testimoniatge de l’acompanyament a aquells alumnes que maldaven per llegir autors contemporanis. La literatura obre ments, ens facilita posar-nos en la pell de l’altre, possibilita viure “altres vides”, ens capacita per trobar ponts de diàleg amb aquell qui pensa diferent, etc.

La conjunció d’educació i cultura -tan necessària en una època d’orfandat cultural com apuntava Françoise-Xavier Ballamy al conegut assaig Els desheretats– ha estat una constant del papa Francesc. Tan és així que va crear un Dicasteri per a la Cultura i l’Educació, presidit pel cardenal José Tolentino, ben conegut a casa nostra i amb publicacions en llengua catalana a l’Editorial Fragmenta. Aquest maridatge ha tingut repercussió dins de les esglésies locals i, per exemple, també la Conferència Episcopal Espanyola ha creat un nou secretariat d’Educació i Cultura, liderat per Antonio Roura, ex-director de la revista Religión y Escuela.

Ara bé, per centrar-nos en un aspecte i no fer un re-cital de les abundants cites del papa Francesc sobre educació, us en proposo una de ben actual i que parla de què és ser una “escola catòlica” en una societat diversa i plural com la nostra: «El diàleg pot ésser afavorit si es conjuguen bé tres indicacions fonamentals: el deure de la identitat, la valentia de l’alteritat i la sinceritat de les intencions.» La citació apareix originàriament a la Conferència Internacional per a la Pau que s’esdevingué a la ciutat de El Caire, Egipte, el 28 d’abril de 2017, fa gairebé deu anys, però la trobem també al document “La identitat de l’escola catòlica per a una cultura del diàleg”, de 2022. Identitat? Sí, però per al diàleg; perquè la identitat no és per emmurallar-se sinó per a crear ponts.

Identitat, diàleg i respecte no són els vèrtex d’una nova “teologia trinitària en clau pedagògica” a partir del qual fer ballar a la comunitat educativa de l’escola cristiana, però sobre ells pivota i s’assenta – a mode de tamboret – la manera de ser i relacionar-se d’aquesta amb la societat. Si no hi ha equilibri entre aquests tres factors, l’estabilitat del centre educatiu es veu compromesa. Fins i tot es pot dir que la relació entre aquests tres mots no val només per a l’escola cristiana, sinó per a tota escola del servei educatiu a Catalunya; també l’escola de de titularitat governamental requereix d’una identitat, restar oberta a l’alteritat i respectar amb sinceritat les opcions confessionals o conviccionals de les famílies que hi confien aquest bé, cada cop més escàs, que és l’alumnat. Això val per a tots els centres educatius i és especialment important en una societat-trencaclosques, diversa, com l’actual. Diguem algunes paraules de cadascuna d’aquestes potes – més aviat columnes atesa la robustesa que requereixen – que fonamenten la taula del diàleg, l’escola com a lloc de trobada.

Anem a la identitat. La identitat del centre educatiu és qualificada com un “deure” i, per tant, comporta unes “obligacions”. L’educació no és neutra, sempre parteix d’una visió sobre què és la persona humana i què és la cultura – entesa com l’aigua de la peixera que ens acull, el mitjà ecosistèmic – que possibiliten el diàleg. Per exemple, en el cas de l’escola cristiana, la persona no és un producte de mercadeig ni un mer agent de transmissió genètica, sinó que és imago Dei – imatge de Déu – i, per tant, mereix respecte; independentment de si es creu o no en un Déu-Pare. O, pel que fa a la cultura, aquesta ha d’estar encaminada vers el que el darrer papa del Concili Vaticà II, Pau VI, va anomenar “Civilització de l’amor” i que arrela en el concepte bíblic de “Regne de Déu”; això és que “un món com Déu mana (des del manament del amor, per descomptat)”, per emprar el lema alter-globalitzador, és possible. Com el lector pot intuir, una escola que s’autodefineixi com a “cristiana” no pot defugir aquesta identitat, tant per a la concreció de la seva tasca educativa com per a la seva relació i diàleg amb la mateixa comunitat i el seu entorn.

Anem a l’alteritat. L’alteritat del centre educatiu és qualificada com una “valentia”. Per a ser valent es requereix llibertat. Si l’alteritat és imposada no hi ha cap valentia en l’acte, sinó que es tracta d’acatament i imposició. L’acollida del qui és diferent a l’escola cristiana – de diferent confessió, convicció, cultura, classe social, etc. – parteix de la llibertat: “Volem acollir”. Mentre que fer pivotar en excés el diàleg en la identitat provoca “centres identitaris” – que és la forma lingüística que funciona com a eufemisme de “centre segregador”, i no només parlem de segregació socioeconòmica, també el laïcisme extrem segrega-; fer pivotar únicament el diàleg en l’alteritat mena a la dissolució i el desnortament del centre educatiu – la coneguda “manca de lideratge” -, més encara quan és imposat. Sortir a l’encontre de l’altre, ser “escoles en sortida” per emprar una frase del papa Francesc, és treballar allò mateix que és la identitat de l’escola cristiana; o, fent una lectura educativa de la paràbola del bon samarità (Lc 10), facilitar l’experiència de la “competència samaritana” a la comunitat educativa.

Anem al respecte. La citació no usa el mot “respecte”, sinó que parla de “sinceritat de les intencions”. Aquesta expressió l’explica el mateix papa Francesc al discurs esmentat: «La sinceritat de les intencions, perquè el diàleg, com a expressió autèntica del que és humà, no és una estratègia per aconseguir segones intencions, sinó el camí de la veritat, que mereix ser recorregut pacientment per transformar la competició en cooperació». Cooperarar, no pas competir. Aquesta idea és la que hi ha en el fons de la proposta educativa de l’Església Catòlica que va ser presentada el 2020 amb el títol de “Pacte Educatiu Global”, una proposta per crear lligams en una societat caracteritzada per l’afebliment de tota mena de vincles – que, per tant, es “deshumanitza” – i que és la nota de fons, el “cantus firmus”,  que trobem en la majoria de documents del papa Francesc.

Cloenda: Ser comunitat educativa enmig del món, des de la llibertat i l’obertura a l’altre, per a construir entre tots una societat més humana. Aquesta és la proposta de l’escola cristiana a Catalunya que segueix el llegat del papa Francesc.