Durant un temps hem viscut, i molts encara vivim, del lema de la visita del papa Lleó XIV a Barcelona, “Alceu la mirada”, paraules de Joan 4,35 on se’ns ensenya a confiar. La visita al juny ens ha deixat tot un rosari de textos, discursos i homilies on el nucli central és la confiança en l’Evangeli des d’aquest aixecar la mirada, i no cap un lloc qualsevol, sinó cap al lloc concret, el cor d’aquell que pateix; un alçar els ulls per estimar, per acompanyar la dignitat de tants que l’han perduda.
El discurs històric al Congrés dels Diputats és tota una carta d’intencions d’allò que Lleó XIV des del primer minut del seu pontificat ens recorda, seguint la petjada de Francesc; la dignitat de la persona, l’amor cap als més febles i l’amor actiu de Déu.
Però aquesta mirada, setmanes després de la partida del Papa, s’ha anat esvaint, ha deixat de mirar en la dimensió a què ens convidava el Sant Pare. S’ha perdut la força que ha de tenir una mirada humana des d’una mirada en Crist.
Els fets de Ceuta ens han tornat a la realitat dels cors de pedra d’Ezequiel. I aquells que s’apropien del que alguns anomenen “la vertadera” fe catòlica prefereixen la bel·ligerància del codi penal en lloc del Sermó de la Muntanya.
I el més trist d’això és que hi ha religiosos i ministres, fins i tot qualque bisbe del nord d’Espanya, que a sobre és franciscà, que compren aquests missatges d’odi i s’estimen més la querella ideològica, usar la fe com a eina discrepant i imposar una falsa agenda moral que xoca frontalment amb l’Evangeli.
El rebuig a l’immigrant, al pobre, al que ens fa nosa quan passegem per Barcelona, representa una absoluta llunyania de l’amor de Crist, i de l’Evangeli. Caldria, doncs, demanar-nos: aquest bisbe, aquests consagrats i els laics que l’aplaudeixen, han sabut alçar la mirada? Sincerament penso que ni tal volta s’ho han plantejat perquè malmenar el cor de Crist, i canviar-lo per un odi permanent que no atén raons i no busca la veritat, és ideologitzar la fe, i és clar, fer molt mal a l’Església.