Venim d’un llarg període històric al si del qual la moral sexual imperant era rígida. Tot estava clar i gairebé tot prohibit. Com a reacció a aquell dogmatisme del “gairebé tot està prohibit” es va produir a partir dels anys seixanta del segle passat un alliberament sexual en el qual, tot seguint la llei del pèndol, ens hem anat a un nou dogmatisme, el del “gairebé tot està permès”. Els impulsors del moviment de gènere afirmen que la identitat sexual no és objectiva, sinó subjectiva: soc el que vull ser.
Ara bé, la nostra identitat sexual està constituïda per tres elements: un d’objectiu i dos de subjectius. L’objectiu és la nostra realitat biològica animal: des d’allò més invisible, com ara els cromosomes XX (femella) i XY (mascle), fins a allò més fàcilment perceptible, com pot ser l’aparell reproductor. En un temps en el qual parlem de respectar la natura (ecologia) no podem treure importància a aquest element, òbviament bo i tenint en compte els poquíssims casos de sexualitat biològicament incerta, que no per escassos deixen de ser importants. Aquest element objectiu és la naturalesa. Dels dos elements subjectius, el primer consisteix en com em veig jo a mi mateix, i el segon en com em veuen els altres (per la qual cosa és plurisubjectiu o sociosubjectiu). Al primer li podem dir autopercepció o llibertat en funció de si volem fer esment més aviat en la idea de “què em sento jo, home o dona, sense haver-ho escollit” o en la de “què vull ser”. I al segon el podem denominar sociabilitat. Així, no som només allò que volem ser, sinó també allò que objectivament som i allò que els altres veuen en nosaltres, perquè som éssers essencialment naturals, lliures i socials.
L’encert del moviment de gènere ha estat voler alliberar-nos del dogmatisme del “gairebé tot està prohibit”; el seu error, tractar de sotmetre’ns al dogmatisme del “gairebé tot està permès”, tot reduint l’ésser humà a només una d’aquestes tres dimensions essencials: “jo soc el que vull ser”. Atractiu, però incorrecte.