Santa Teresa i sant Joan de la Creu parlen en alguns textos del que anomenen la golafreria espiritual. Es refereixen a l’aferrament desordenat quan els gustos espirituals personals, els consols o la simple pràctica de la pregària, esdevenen el simple plaer de sentir Déu, en lloc del buscar Déu.
Teresa ens ensenya que aquesta pràctica és egoista i alimenta la vanitat, romp la vertadera humilitat que hem de buscar els creients i sobretot romp l’equilibri entre la psicologia personal i l’espiritualitat. Ho defineix com una simple i falsa sensualitat de l’esperit.
Si baixem a la normalitat de l’espiritualitat de cadascun, i per entendre que és això en un llenguatge planer. El papa Francesc sempre deia que la pregaria que fan alguns quan reciten de manera incansable fulls i fulletons de pregaries o novenes de centenars de sants no agrada a Déu; es a dir, recitar com “papagais”, deia Francesc, ens fa caure en aquesta golafreria espiritual.
La pregària que possiblement més arriba al Ressuscitat no ve del soroll extern d’una societat apagada d’esperança, o del renou interior que gairebé ens afecta a tots, o com Elies al Carmel que fa baixar foc del cel, o en la ventada, el terratrèmol i la tempesta de la cova a l’Horeb; sinó que és aquella que ve en la brisa suau, humil i silenciosa, que sempre arriba quan som capaços d´estar en silenci.
Un sant contemporani espanyol escriu que el silenci és el porter de la vida interior i el que fa callar les veus de l’egoisme.
Així doncs deixem d’alimentar la golafreria sobretot l’espiritual perquè tot el temps que perdem fent d’au exòtica estem deixant de costat la nostra pròpia transfiguració en Aquell que quan es retirava a pregar, dalt dels cims, ho feia en silenci. Per poder imitar-lo hem de ser capaços de baixar en el profund del nostre silenci, allí hi trobarem en la nostra nuesa, a l´únic capaç de donar-nos el que hem de mester.