Sovint trobem reflexions sobre aquest tema, però hi passem per sobre amb un gest d’aprovació, per obvi. La família és el més valorat per tothom, segons les enquestes del CEO: allà creixem, ens sentim estimats, estimem, donem i rebem perdó, agraïment, acompanyament. Hi aprenem a conviure, a respectar, a acollir. Es tracta del primer àmbit i principal on s’educa la persona.
Però aquesta valoració, que fem gairebé tots, no es trasllada a la valoració que es percep en l’àmbit social i polític. Si fos així, es promouria i protegiria la família com a primera educadora; això és el que més demana la ciutadania, segons el CEO.
Malauradament, a l’esfera pública els missatges van força en contra de la família, les virtuts domèstiques i el rol educatiu dels pares i mares.
A l’esfera pública els missatges van força en contra de la família, les virtuts domèstiques i el rol educatiu dels pares i mares
Què ens passa que, essent personalment conscients del gran valor de la família, acceptem impàvids les temptatives de menystenir-la i, fins i tot, destruir-la?
Potser tot comença amb l’educació. No és en va que els qui ens governen —formalment o no— la volen controlar per confegir una societat que projecten per al futur. Potser no és només un tema de polítics, sinó d’una concepció antropològica de l’ésser humà i de la família que es va infiltrant i que no sembla tenir aturador si no en som conscients.
Sabem que tot educa: família, escola, mitjans, esplais, carrer (avui xarxes socials, que acceleren i distorsionen). La bona educació ha esdevingut sempre la clau de volta d’una societat sana, que ha de promoure i valorar la dignitat de la persona i de la família i els seus drets i deures.
Després de la Segona Guerra Mundial, la humanitat va optar per declarar el que tots entenem com a natural, que s’havia oblidat, la Declaració Universal dels Drets Humans, que diu: «La família és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l’Estat.» No anem bé, en això.
Sobre l’educació diu que «tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals». I també, de la família, que «el pare i la mare tenen dret preferent d’escollir la mena d’educació que serà donada als seus fills».
No és trivial aquesta darrera declaració. Perquè és la família la dipositària del dret i del deure d’educar, primerament i principalment.
És una evidència que en una concepció antropològica cristiana aquest assumpte és molt important i per això la doctrina social de l’Església diu a la humanitat que la família és un bé personal i social, i defineix el bé comú com «el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten als grups i a cadascun dels seus membres assolir més plenament i fàcil la seva pròpia perfecció» (GS, 26).
La doctrina social de l’Església diu a la humanitat que la família és un bé personal i social
Per això és tan important la bona educació en la família i que la família pugui confiar l’educació dels seus fills a aquells que ens orientin a tots cap a aquest assoliment.