Igualdad de género y creencias en la Agenda 2030: diez “policy briefs”, és un llibre escrit a sis mans, que analitza els problemes que es viuen en la complexa cruïlla entre dos drets humans: la llibertat religiosa, ideològica i de culte, i la igualtat de gènere. Cap d’aquests dos drets és més important que l’altre. Segons la el Declaració i Programa d’Acció de Viena (1993), els drets humans són universals —són de totes les persones—, indivisibles i interdependents. Cap dret humà està per sobre d’un altre dret humà. Aquesta relació tu a tu entre els drets significa que quan xoquen, cal conduir el conflicte perquè tots dos puguin existir i evolucionar. Que es tracta de problemes complexos ho mostra que de vegades un mateix fet significa exercir un dret o bé negar-lo. Per exemple, el vel islàmic, que pot ser usat lliurement per la dona com a signe d’identitat, o bé pot ser forçada a fer-ho perquè no gosi apostatar.
Aquests són els problemes que, capítol a capítol, analitza el llibre: els discursos religiosos sobre la llibertat de la dona —que a vegades ratllen el delicte d’odi, però que es fan en nom de la llibertat d’expressió—; la situació de la dona dins de les confessions religioses —i dins d’aquest àmbit, l’exemple de la Generalitat de Catalunya com a integració de la perspectiva de gènere en la seva relació amb les confessions—; la formació sobre orientació sexual i identitat de gènere dins de l’escola pública, i els drets de mares i pares; l’ús del vel islàmic en escoles públiques; la igualtat de la dona en el món de les competicions esportives —càrrecs federatius ocupats per dones, futbolistes o atletes amb vel, esportistes intersexuals—; la igualtat de la dona i el dret de família religiós —edat per casar-se, poligàmia, repudi, accés al divorci de la dona—; matrimonis infantils i forçats; objecció de consciència sanitària als tractaments hormonals i les cirurgies d’afirmació de gènere —de manera similar a l’objecció davant l’avortament o l’eutanàsia—; i finalment, el problema de les dones que a Espanya sol·liciten refugi i són avaluades de forma fragmentada perquè l’Administració ignora que són perseguides als seus països en llur condició simultània de dona i membre d’una minoria religiosa —yazidites, coptes, ahmadites…— i, per tant, resulten infraprotegides.
Cada capítol s’acompanya d’un “resum de política pública” (policy brief). Es tracta d’un apartat breu on s’explica el problema, alhora que es proposa als governs instruments per solucionar-ho. Al centre de l’anàlisi de cada problema hi ha la noció de vulnerabilitat: no és que certs grups, com ara les dones, siguin vulnerables per se, sinó que cal anar a casos concrets, personals, on hi ha un desavantatge, i aquesta situació requereix respostes públiques adients. Quines respostes? Una de les eines a tenir en compte és l’accés als tribunals. El llibre conté moltes referències a jurisprudència espanyola, de la UE i d’Estrasburg —és interessant constatar que la jurisprudència europea sol ser més procliu al fet que els estats intervinguin limitant els drets, al contrari que les resolucions de Nacions Unides, més proclius a defensar el valor absolut del dret de cada persona. Però sovint adverteix que l’accés als tribunals és només un dels instruments, i insisteix en la utilització combinada d’altres solucions: mediació, protocols d’actuació, comitès ètics i consells assessors, promoció del debat, formació de col·lectius professionals, i més.