La capella de l’Assumpta, protagonista de la Jornada de Portes Obertes a la Sagrada Família

Un dels principals al·licients de la Jornada de Portes Obertes a la Sagrada Família d’aquest any és l’exposició de tres de les escultures que formaran part de l’exterior de la capella de l’Assumpta: les figures de sant Josep Oriol i sant Roc, així com un dels quatre àngels que coronaran la cúpula i sostindran el mantell blau de la Mare de Déu.

Serà la primera vegada que els visitants puguin veure de prop uns dels elements centrals d’aquesta capella dedicada a la Mare de Déu (en concret, al dogma de l’Assumpció), que Gaudí va decidir introduir al temple l’any 1920. És una capella de planta quadrada, situada al mig del claustre paral·lel al carrer de Provença, darrere de l’absis. “Tota ella és com una petita joia dedicada a la Mare de Déu”, expressa Xisco Llabrés, l’arquitecte responsable de la capella de l’Assumpta de la Sagrada Família. Amb en Xisco ens fem a la idea del que serà aquest joiell, que estarà coronat per una cúpula blava que representa el mantell de la Mare de Déu, com a símbol de protecció i aixopluc.

“El que volia Gaudí, i així queda reflectit en els Àlbums del Temple, és que fos una glossa a la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus”

Segons ens explica Llabrés, va ser el 1920 quan Antoni Gaudí va decidir introduir al temple una capella dedicada a la Mare de Déu: “El que volia Gaudí, i així queda reflectit en els Àlbums del Temple, és que fos una glossa a la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus.” Per fer la cúpula, Gaudí va prendre com a referent la llitera o cadafal de la Mare de Déu que l’escultor Lluís Bonifaç va fer a la catedral de Girona, amb una gran corona i unes teles que representen el mantell de Maria, i uns àngels que l’aixequen. “La visió del mantell que baixa i que els àngels tornen a alçar li recorda molt la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus”, completa Xisco Llabrés. Serà un espai de pregària i recolliment de 9×9 metres i 30 d’alçada amb capacitat per a una vintena de persones, amb un altar per a la celebració litúrgica. “S’hi accedirà pel claustre. Aquí hi haurà el cancell”, ens indica el Xisco. I malgrat que volíem veure in situ els quatre baixos relleus que il·lustren escenes de la vida de la Mare de Déu, i que ens consta que ja estan en part col·locats, la veritat és que l’actual moment constructiu no ens ho permet. Els baixos relleus representen quatre escenes: la presentació de Maria al temple de Jerusalem, les noces de Canà, la mort de sant Josep i la dormició de Maria. “Eren les primeres peces que havíem de col·locar perquè se situen a la part inferior, que és tota de pedra. Contrasta amb la part alta, la cúpula policromada amb trencadís de color blau, que ha de representar el cel amb l’assumpció i la coronació de Maria”, relata Llabrés.

Per fer els baixos relleus, així com la resta d’escultures en pedra de la capella de l’Assumpta, la Sagrada Família va contactar amb un seguit d’escultors per oferir-los participar en un concurs. Un cop superades totes les fases, les guanyadores van ser tres dones: Mercè Riba, Béatrice Bizot i Teresa Riba. Tres escultores que han posat el seu talent, la seva experiència —totes han fet obra pública— i la seva maduresa artística al servei de Maria Assumpta, una maduresa per apreciar la feina a fer, per endinsar-se en l’obra i per treballar-la. Les hem visitat als seus tallers en el que ha acabat esdevenint un viatge per Catalunya, des del nord, amb Mercè Riba, passant pel centre amb Teresa Riba, fins al sud amb Béatrice Bizot.

ESCULTURES QUE TRANSMETEN HUMANITAT

La primera de lliurar el seu treball va ser Mercè Riba, escultora dels quatre baixos relleus de la vida de Maria. “Els relleus tenen la particularitat que són estructurals, que són pedres que van tancant la cúpula per dintre. Per tant, corrien una mica de pressa per poder continuar tirant amunt la capella”, ens comenta la Mercè Riba, des del seu taller situat a Llampaies, a l’Alt Empordà. “Tècnicament, el relleu és difícil”, aclareix, “perquè representa una escena que, a més, ha de ser reconeixible per tothom”.

Escenes de la vida de Maria que Mercè Riba ha volgut dotar d’una profunda humanitat: “Per exemple, en la mort de sant Josep, he volgut posar èmfasi en les mirades, en el fet de com Maria es mira sant Josep i li sosté la mà en els últims moments. En aquesta escena tots ens hi podem veure reflectits.”

De Mercè Riba també és l’escultura de sant Josep Oriol, un dels sants més populars, vinculat a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona, conegut com a Doctor Pa i Aigua pel seu apostolat caritatiu entre els més pobres. “L’he representat amb una sotana, descalç, les mànigues arremangades, repartint pa com a signe de compassió i generositat envers els pobres. D’alguna manera, és com si estigués oferint un tros de pa al qui puja les escales per entrar a la capella.”

I de ben segur que el visitant tindrà aquesta mateixa sensació, perquè a diferència de la resta d’elements escultòrics de la Sagrada Família, amb els de la capella de l’Assumpta gairebé hi podrà mantenir un diàleg visual. “Són les escultures de la Sagrada Família que podrem veure més properes, a uns cinc metres d’alçada”, reconeix l’escultora de l’Alt Empordà. “Per tant, ha estat molt important cuidar l’expressió, el gest, les mans, la mirada…”

L’escultura que també mantindrà un diàleg visual amb qui estigui circulant pel carrer de Provença és un dels quatre àngels que sostindran el mantell de Maria i que són obra de Teresa Riba, a qui visitem al seu taller d’Igualada, capital de l’Anoia. “La condició dels àngels és que han de semblar que volen però sense ales, per tant, hi ha d’haver aquest diàleg entre forma i esperit seguint la idea de Miquel Àngel.”

Mentre anem resseguint les obres, la Teresa ens explica la importància que cada un dels àngels tingui una expressió i una personalitat concreta. “Com pot parlar una peça?”, es pregunta. “Doncs fent que la mirem i que ella ens miri a nosaltres perquè hi pugui haver una comprensió, o sigui, que ens pugui emocionar, que no sigui una peça que passi desapercebuda.” La seva mateixa autora els defineix com uns àngels elegants, serens, sense un sexe concret tot i que amb un tarannà femení, i que ens acompanyen amb joia i il·lusió: “Entenc que l’única manera que tenen els àngels de volar és com les persones, quan tenim un objectiu, una il·lusió i una esperança. Per tant, són àngels que tenen aquesta part humana i espiritual”.

“Necessitava que un àngel representés la connexió entre la terra i el cel”

Només n’hi ha un que mira cap avall, el que està més a prop de la vorera: “Necessitava que un àngel representés la connexió entre la terra i el cel.” “Hi va haver un moment en què els posava noms, però vaig deixar de fer-ho perquè volia que cadascú en fes la seva interpretació”, prossegueix l’escultora igualadina, “el que és maco de l’obra és que et parli”.

La nostra visita pels tallers de les escultores finalitza a Tarragona, al barri del Serrallo, amb Béatrice Bizot, nascuda a Itàlia, de família francesa i establerta a Catalunya des de fa 22 anys. “Per tant, soc catalana”, comenta amb un somriure. Té obra pública en localitats de la demarcació de Tarragona com Salou, Vila-seca, Montbrió del Camp o la mateixa capital del Tarragonès, però amb l’escultura de sant Roc ara s’estrena a Barcelona, i ho fa amb un sant de llarga i arrelada tradició. Perquè la llegenda que envolta sant Roc, com la de sant Josep Oriol, ens parla d’una vida de servei als altres, en concret als malalts de pesta, fins que ell mateix va emmalaltir.

Béatrice Bizot l’ha representat amb la iconografia tradicional: vestimenta i petxina de pelegrí, rostre bonhomiós, i el gos amb un panet a la boca. Però també ha volgut traslladar-hi una profunditat i una mirada actual. “Aquesta escultura és com un tríptic en moviment, de manera que el sant adreça la mirada a la gent que el contempla, mentre amb la mà acarona el gos, que al seu torn porta a la boca un panet.” “És una manera”, explica Bizot, “de mostrar una Església que acull, que dona, que té una mirada molt tendra i que procura adreçar aquest missatge a tots els homes i dones de bona voluntat”.

Diu la llegenda que quan va caure malalt, sant Roc es va aïllar en un bosc per no encomanar ningú. I en aquest bosc va arribar un gos, que li robava el pa a l’amo per portar-lo a sant Roc. Seguint amb la iconografia tradicional, Béatrice Bizot ens explica que el sant mostra a les cames les nafres del caminant: “També hi haurà una cantimplora, que estarà posada al costat del sant, dins de la fornícula, com si l’hagués deixada un moment per agafar-la després.”

EXPERIÈNCIA DE VIDA

Treballar a la Sagrada Família transforma i esdevé experiència de vida. Ho hem vist en múltiples exemples, amb històries relatades en primera persona. “Treballar a la Sagrada Família és una experiència de vida, una cosa que mai m’hauria imaginat i que quan en vaig tenir la possibilitat va ser increïble”, expressa l’arquitecte Xisco Llabrés, de Mallorca i arquitecte del temple des del 2002.

Ha treballat en molts projectes, com la torre de la Mare de Déu o la façana de la Passió, “però en certa manera —ens diu— fer la capella de l’Assumpta és també molt important, perquè la meva àvia es deia Assumpció i, per tant, hi poso molt de sentiment”.

Qui també té una connexió familiar amb la Sagrada Família és la Mercè Riba: “El meu besavi Antoni Riba va treballar com a escultor a la portalada del Naixement de la Sagrada Família. En un moment de crisi vital va trencar totes les escultures que tenia al taller i va canviar de professió. Potser saber aquesta història m’ha donat la idea que he recollit el testimoni del meu besavi i he prosseguit amb la seva vocació d’escultor i, a més, en la seva feina a la Sagrada Família.”

La Pasqua del 2027 podria estar enllestida aquesta petita joia que Antoni Gaudí va dedicar a la Mare de Déu, amb una inspiració molt especial en l’advocació de la seva ciutat natal, la Misericòrdia de Reus. Una capella que vol transmetre un missatge de misericòrdia al món, amb quatre escuts a la façana que resaran la Salve Misericordiae.