El proper 22 d’agost es commemora el centenari del naixement de Cassià Maria Just, abat de Montserrat entre els anys 1966 i 1989 i una de les figures eclesials més influents de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Músic de gran prestigi, especialista en orgue i cant gregorià, va destacar tant per la renovació de la vida monàstica arran del Concili Vaticà II com per la seva defensa dels drets humans, de la identitat catalana i del compromís social en uns anys especialment complexos del franquisme i de la Transició.
Per recordar la seva figura i el seu llegat, aquest dimecres 8 de juliol Ràdio Estel ha entrevistat el pare Jordi Castanyer, monjo de Montserrat i secretari particular de l’abat Cassià durant els seus darrers anys. Castanyer recorda la seva passió per la música, la manera com va governar la comunitat benedictina i el compromís que va mantenir sempre amb les persones que patien qualsevol mena d’injustícia.
“Quan era jove la comunitat el va orientar cap a la música, especialment cap a l’orgue. Ell va acceptar aquesta decisió amb plena disponibilitat”
Quines qualitats humanes i religioses fan de Cassià Maria Just una personalitat tan estimada i recordada avui, divuit anys després de la seva mort?
Des del punt de vista humà, era una persona d’un temperament extraordinàriament senzill. Avui diríem que era una persona molt empàtica, capaç de relacionar-se amb naturalitat amb tota mena de gent, independentment de la seva procedència o condició. Aquesta facilitat per establir vincles, juntament amb un sentit de l’humor molt fi, feien que el tracte amb ell fos sempre molt agradable.
En l’àmbit religiós, el pare Cassià vivia la vocació monàstica amb molta profunditat. Era un home de pregària constant, de molta lectura i d’estudi. Tot i que personalment li hauria agradat dedicar-se més a la Teologia o a l’estudi de la Bíblia, quan era jove la comunitat el va orientar cap a la música, especialment cap a l’orgue. Ell va acceptar aquesta decisió amb plena disponibilitat, convençut que la vida monàstica també consisteix a posar els propis dons al servei del que la comunitat necessita.
“Durant els vint-i-tres anys que va exercir d’abat gairebé no va tocar l’orgue”
En el seu cas, primer va ser la vocació de músic que la religiosa? Com van conviure aquestes dues passions?
Totes dues vocacions van conviure sempre. La música va ser una part molt important de la seva vida, però sempre subordinada a la seva vocació de monjo. Quan va ser elegit prior i, sobretot, abat de Montserrat l’any 1966, va haver de renunciar pràcticament del tot a la seva activitat musical. Durant els vint-i-tres anys que va exercir d’abat gairebé no va tocar l’orgue, llevat d’alguna ocasió molt excepcional quan els altres organistes no hi podien ser.
Per a un músic del seu nivell, aquesta renúncia era molt significativa. Tanmateix, quan va deixar el càrrec, va recuperar immediatament aquella faceta. Cada dia dedicava una o dues hores a estudiar l’instrument i en pocs mesos va recuperar la forma. Va continuar tocant fins als últims dies de la seva vida i, de fet, molt poc abans de morir encara va oferir un concert, plenament conscient que probablement seria una de les darreres vegades que s’asseia davant el teclat. Malgrat recuperar la música, mai no va deixar de viure com un monjo més de la comunitat. Va reprendre la vida ordinària del monestir amb una gran senzillesa, sense cap mena de privilegi pel fet d’haver estat abat.
“Va dedicar grans esforços a mantenir la cohesió de la comunitat, a escoltar tothom i a superar les ferides o les tensions que podien aparèixer”
Com definiria l’abadiat de Cassià Maria Just, tant pel que fa a la vida interna del monestir com a la seva projecció exterior?
Jo el definiria, sobretot, com un home de comunió. Va assumir la responsabilitat d’abat en un moment especialment delicat. El Concili Vaticà II acabava de finalitzar i la comunitat de Montserrat estava formada per un nombre molt elevat de monjos joves, amb moltes inquietuds, il·lusions i també amb les tensions pròpies d’una època de profunds canvis.
No era una crisi de decadència, sinó una crisi de fecunditat. Hi havia molta vida i moltes ganes de renovar coses. En aquest context, el pare Cassià va dedicar grans esforços a mantenir la cohesió de la comunitat, a escoltar tothom i a superar les ferides o les tensions que podien aparèixer. Ho va fer a través del diàleg constant i amb molta dedicació.
Al mateix temps va continuar apostant decididament per la formació dels monjos més joves. Va impulsar que molts anessin a estudiar a universitats i centres especialitzats de Roma, Lovaina o París, en disciplines com la Teologia, la Filosofia, la Bíblia o la Patrística. Ell mateix havia experimentat els beneficis d’aquesta formació internacional durant els seus anys d’estudi a Roma i París. Precisament recordava sovint que una de les coses que més l’havien impressionat de París era la vitalitat cultural de la ciutat. Explicava que pràcticament cada dia podia escollir entre diversos concerts, una experiència que va enriquir molt la seva sensibilitat musical.
“Montserrat va acollir persones perseguides tant al mateix monestir com en altres cases vinculades a la comunitat”
Quin va ser el seu posicionament durant els darrers anys de la dictadura franquista?
No era una persona de temperament polític ni algú especialment interessat a intervenir en la vida política. El que realment el movia era la sensibilitat envers les persones que patien. Quan hi havia situacions d’injustícia, no dubtava a posar-se al costat de les persones que ho necessitaven. Per això Montserrat va acollir persones perseguides tant al mateix monestir com en altres cases vinculades a la comunitat, com Sant Miquel de Cuixà o el santuari del Miracle.
La seva actitud naixia més de l’Evangeli que no pas d’una ideologia. Escoltava molt, es deixava aconsellar i intentava actuar sempre amb responsabilitat. Alguna vegada reconeixia que havia defensat alguna causa basant-se en informacions que després va descobrir que no eren del tot exactes, i això li provocava un gran disgust perquè considerava que podia perjudicar la credibilitat d’altres actuacions seves.
Quin és el principal llegat de Cassià Maria Just?
És difícil resumir-lo en una sola idea perquè va deixar empremta en molts àmbits. Però, si hagués de sintetitzar-lo, diria que va ser, abans que res, un home de Déu. Un home de pregària, senzill, molt proper i extraordinàriament sensible al sofriment dels altres. També era un gran amic dels seus amics. Sabia cultivar relacions humanes molt profundes i això explica, en bona part, l’estima que encara avui desperta entre tantes persones que el van conèixer. I, finalment, no es pot oblidar el seu vessant musical. Va ser un gran intèrpret d’orgue, especialment de l’obra de Johann Sebastian Bach, una passió que el va acompanyar tota la vida i que va poder reprendre plenament després del seu abadiat.
