L’escassetat de preveres és un dels principals reptes pastorals que afronta avui l’Església, especialment a Europa. Davant d’aquesta realitat, cada vegada es fa més evident la necessitat de reforçar la corresponsabilitat dels laics en la vida de les parròquies. Tot i que el Codi de Dret Canònic ja preveu aquesta possibilitat des de fa dècades, la seva aplicació continua sent encara molt limitada en la majoria de les comunitats.
Aquest és el punt de partida de Parroquias dirigidas por laicos (PPC), el darrer llibre de Jordi Bertomeu, capellà del bisbat de Tortosa i oficial del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe. Amb motiu de la seva publicació, aquest dilluns 13 de juliol Ràdio Estel ha entrevistat Bertomeu, que ha reflexionat sobre els nous models d’organització parroquial, el paper de les comunitats cristianes i també ha parlat del primer any de pontificat de Lleó XIV, a qui coneix des de la seva etapa missionera al Perú.
«Cada vegada veiem més responsabilitats assumides per fidels laics, fins i tot en càrrecs importants del Vaticà»
Quina és la realitat dels laics o de persones no ordenades en la direcció de les parròquies i la seva cura pastoral?
Veig signes d’esperança, tant a les parròquies com a la mateixa cúria romana. Cada vegada veiem més responsabilitats assumides per fidels laics, fins i tot en càrrecs importants del Vaticà. També a les parròquies hi ha experiències positives, però encara són molt tímides. Molts bisbes continuen pensant que el problema de la manca de preveres es resoldrà amb noves vocacions o amb sacerdots vinguts d’altres països, però aquesta és una resposta insuficient. La realitat ens diu que un mateix rector ja atén cinc o sis parròquies i que aquesta situació encara s’agreujarà.
Actualment els laics cooperen en moltes tasques pastorals, però gairebé sempre ho fan sota la direcció directa del rector. En canvi, el Dret canònic ofereix una possibilitat més àmplia: que laics, religiosos o religioses assumeixin la participació en la cura pastoral d’una parròquia, responent directament davant del bisbe, mentre un sacerdot exerceix la funció de moderador.
«No es tracta de substituir els preveres ni de canviar la naturalesa del ministeri ordenat»
Quines possibilitats ofereix el cànon 517.2 del Codi de Dret Canònic?
Aquest cànon preveu una solució extraordinària per als llocs on no és possible nomenar un rector perquè no hi ha prou sacerdots. I aquesta situació excepcional, malauradament, ja és la realitat de moltes diòcesis. No es tracta de substituir els preveres ni de canviar la naturalesa del ministeri ordenat. Es tracta de permetre que persones no ordenades participin en l’exercici de la cura pastoral de les parròquies, mantenint sempre un sacerdot com a moderador.
“Les parròquies continuen sent imprescindibles perquè són expressió de la misericòrdia de Déu, que no abandona mai el seu poble”
Aquest cànon existeix des de 1983. El que passa és que durant molts anys havia quedat pràcticament amagat perquè encara hi havia prou mossens per cobrir les necessitats. Avui això ja no és així. L’alternativa no és escollir entre tenir un rector o tancar la parròquia. L’alternativa és saber llegir els signes dels temps i entendre que vivim un autèntic canvi d’època. Les parròquies continuen sent imprescindibles perquè són expressió de la misericòrdia de Déu, que no abandona mai el seu poble.
“La participació dels laics no és només una necessitat pràctica derivada de la manca de preveres, sinó que té un fonament teològic molt profund”
La corresponsabilitat dels laics ve del Concili Vaticà II i és un element central del camí sinodal. Per què encara costa tant aplicar-la?
Durant la preparació de la meva tesi doctoral vaig descobrir que la participació dels laics no és només una necessitat pràctica derivada de la manca de preveres, sinó que té un fonament teològic molt profund. Tots els batejats participen de la missió de Crist. El sacerdot té un ministeri específic, especialment en la celebració de l’Eucaristia, on actua sacramentalment en nom de Crist. Però això no significa que la resta de serveis siguin secundaris.
La comunitat cristiana necessita molts ministeris diferents: el dels pares que eduquen els fills en la fe, el dels catequistes, el dels voluntaris, el dels qui serveixen els més pobres. Tots aquests serveis convergeixen al voltant de l’Eucaristia i fan possible la vida de la parròquia.
“Avui la parròquia és més necessària que mai”
Al llibre afirma que la parròquia no és únicament un espai organitzatiu, és una comunitat de cura i de sentit que surt a l’encontre de tothom. Quin paper té avui?
Fa unes dècades semblava que els nous moviments eclesials que començaven a formar-se substituirien la parròquia. Amb els anys hem comprovat que no és així. La parròquia continua sent aquell espai obert a tothom, sense distincions. Ningú no pregunta de quin moviment formes part ni quin carnet portes. Hi pertanys perquè ets batejat.
És el primer lloc on moltes persones truquen quan necessiten ajuda. Allí la caritat es fa visible. També és l’espai on la litúrgia entra en contacte amb la vida quotidiana i on la bellesa de la fe es manifesta tant en una gran catedral com en una petita parròquia de poble. És cert que avui també hi ha nous reptes. Els joves viuen en un entorn cada vegada més digital i la parròquia també ha d’aprendre a estar present en aquest món. Però això no és un argument per tancar comunitats. Al contrari: avui la parròquia és més necessària que mai.
Dedica el llibre als dos Papes amb els quals ha treballat: Francesc i Lleó XIV. Parlem de Lleó XIV, com valora aquest primer any de pontificat?
Estic sincerament impressionat. Coneixia Lleó XIV des de la seva etapa com a bisbe de Chiclayo, al Perú, però durant aquest primer any he pogut veure el que la tradició anomena la gràcia d’estat. He vist com s’ha fet Papa. És un líder molt complet. No només és el pastor dels catòlics, sinó una figura de referència mundial en un moment de grans transformacions geopolítiques. Té la capacitat de dialogar amb els grans líders internacionals i, alhora, de parlar dels reptes que plantegen la intel·ligència artificial, el poder tecnològic o els nous equilibris polítics.
La seva trajectòria també el fa especialment singular. És nord-americà, però ha passat quaranta anys al Perú; és missioner, matemàtic, humanista i un home amb una llarga experiència de govern. Tot això li dona una mirada molt àmplia. Durant la seva visita a Barcelona vaig tenir la impressió que va quedar profundament impressionat per la manera com Catalunya sap expressar la bellesa. Però també crec que el seu missatge anava molt més enllà de la visita. Ens demana que alcem la mirada perquè el món necessita una Església capaç d’oferir sentit, esperança i una doctrina social sòlida davant dels grans desafiaments del nostre temps.