A l’inici de la seva vida pública Jesús va guarir moltes persones, a les quals els va ordenar no dir res a ningú. La majoria no li va fer cas, amb la qual cosa ja no podia entrar als pobles.

Tot i que sigui comprensible la reacció, tan humana, d’expressar l’alegria de la curació, no podem enaltir acríticament aquelles persones que van contravenir una ordre explícita de Jesús. Hem de considerar per què els va dir això i les conseqüències d’aquesta desobediència benintencionada. Jesús mana “no ho digueu a ningú” perquè sap que el seu gest es malinterpretarà en clau màgica, de sanador de llogarret o de líder a la recerca de prestigi. Les categories de valoració al seu voltant no estan madures per entendre la fondària d’un miracle, cap a on apunta i quin tipus de Regne porta Jesús a la Terra.

Més tard, constitueix el grup dels 12 i els envia a predicar. Va ser a l’Ascensió quan mana formalment als deixebles que anunciïn la Bona Notícia. Calia que palpessin fins on arribava el seu amor: el seu lliurament fins a la creu, la seva resurrecció i ascensió… i rebre l’Esperit Sant!, per poder anunciar amb veritat i coherència la novetat de Crist.

Aprenguem-ne. Hem de modular el nostre missatge segons la mentalitat dels receptors. Si busquen màgia, solucions immediates, un guru que els solucioni la vida, cal repensar com anunciar la Bona Nova. Les persones comprenen progressivament. I el testimoni viu de l’amor benvolent és imprescindible perquè puguin obrir-se a la mansuetud i gratuïtat sorprenent del do de Déu.