En molts textos de l’Antic Testament trobem la identificació de Déu amb la figura del pastor; del seu poble amb el ramat; dels jueus amb les ovelles. El text de sant Joan que llegim avui correspon a la segona part de la paràbola entranyable del “bon pastor”. Jesús s’aplica aquest títol, precedit de l’expressió “jo soc”, tan sovintejada en boca seva en el quart evangeli, fet que ens evoca la manifestació de Déu a Moisès a la muntanya del Sinaí. En el fragment que comentem ressonen molts textos de l’Antic Testament. I un de manera especial, ja que anuncia el temps messiànic. El profeta Ezequiel (c. 34) profetitza contra els reis d’Israel, que no pasturen el ramat sinó a ells mateixos, que s’aprofiten del seu ramat, bevent-ne la llet, vestint amb la seva llana, matant les ovelles més grasses, en comptes d’enrobustir les febles, guarir les malaltes, recollir les disperses, buscar les perdudes. Contràriament, dominen les ovelles amb violència i brutalitat. Sense pastor, les ovelles s’han dispersat i han estat devorades per animals feréstecs.

Per boca del profeta el senyor Déu parla al seu poble i li anuncia: “Jo mateix pasturaré les meves ovelles i en faré el recompte… jo les recolliré de tots els indrets on s’havien dispersat… i jo mateix les duré a reposar… Vosaltres, els homes, sou les meves ovelles, el ramat que jo pasturo; jo soc el vostre Déu.” L’anunci profètic s’ha complert amb i per Jesús. Ell és el veritable bon pastor, l’únic. Ell no s’aprofita de les ovelles, sinó que, tal com el Pare li ha manat, els lliura la seva vida voluntàriament i després la recobra. Té poder per fer-ho. Per això és estimat pel Pare. Jesús coneix les seves ovelles i elles també el coneixen, tal com el Pare i el Fill es coneixen. Tanmateix, hi ha encara ovelles que no són del seu ramat. També aquestes les ha de guiar Jesús quan escoltaran la seva veu. Aleshores, hi haurà un sol ramat i un sol pastor. L’acompliment de l’anunci profètic té, doncs, un horitzó universal.

El relat que llegim ens situa en el temps postpasqual, que és el nostre, el de la nostra història personal individual i comunitària. Ens convida a contemplar el misteri pasqual que acabem de celebrar i a reconèixer-nos ovelles del ramat de Jesús. Amb la confiança que Ell ens coneix pel nostre nom i ens crida! Des d’aquesta proximitat vital amb el ressuscitat, fem nostra un cop més la pregària del salmista (Sl 23): “El Senyor és el meu pastor… Em guia per camins segurs, per amor del seu nom. Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança.”

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!