L’evangeli segons Mateu explica que, després del naixement de Jesús, davant l’amenaça d’Herodes que vol matar el nen, la família de Jesús ha de fugir cap a Egipte per salvar la vida. Jesús comparteix des del primer moment la sort dels qui fugen de la violència i busquen asil, viu en pròpia pell l’experiència de l’immigrant forçós, el desarrelament, la dependència de l’acollida en terra estranya.
L’ensenyament de Jesús supera sistemàticament les divisions entre jueus i no jueus. Així, en un ambient en què l’hostilitat entre jueus i samaritans era profunda, Jesús situa un samarità com a model d’amor al proïsme (Lluc 10,25-37) i trenca tota norma religiosa i social conversant amb una dona samaritana (Joan 4,1-42). També lloa la fe d’un centurió romà, oficial de l’exèrcit d’ocupació (Mateu 8,10), i guareix la filla d’una dona sirofenícia, una estrangera que li recorda que l’amor de Déu no coneix fronteres (Marc 7,27-28).
Potser cap text del Nou Testament expressa amb tanta força la identificació de Jesús amb els immigrants com el passatge del judici final en l’evangeli de Mateu: “Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir…” (Mateu 25,35). Quan els justos pregunten quan van fer tot això, el rei respon: “En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25,40). Aquest text situa l’acollida dels vulnerables —i especialment dels immigrants— com el criteri central del judici definitiu. No es parla de pràctiques religioses, sinó de la resposta concreta davant el que pateix.