Mons. Michael L. Fitzgerald ha dedicat la vida al diàleg islamocristià. És missioner dels Pares Blancs i durant la primavera àrab va ser nunci a Egipte. També ha presidit el Pontifici Consell per al Diàleg interreligiós. Recentment ha estat a Barcelona on ha ofert la conferència Les plus beaux noms de Dieu dans le dialogue islamo-chrétien («Els noms més bells de Déu en el diàleg islamocristià»), que dóna títol a la seva darrera publicació.

Davant la violència fanàtica, Mons. Fitzgerald sosté que «el primer és patir amb els que pateixen, no únicament els cristians, també els musulmans. Cal denunciar i pressionar els nostres responsables polítics perquè hi hagi més control de la venda de les armes. El papa Francesc anima a exercir aquesta pressió perquè hi hagi una pau justa, però és complicat.»

Igualment demana un esforç per no generalitzar: «És cert que hi ha por i la nostra tasca és explicar el que és veritablement l’islam, amb simpatia, mostrant-ne els valors. És el que he intentat fer amb el meu últim llibre, Les plus beaux noms de Dieu dans le dialogue islamo-chrétien, que és una contemplació de Déu a partir de les fonts islàmiques. Però no es tracta de quedar-nos només aquí, sinó que això ens porti a un paral·lel amb la Bíblia, cosa que ens dóna una idea diferent de l’islam. Quan estava al Pontifici Consell, sobretot amb un grup egipci, insistíem que calia evitar la generalització. És fàcil etiquetar les persones, encasellar-les… i no veure la realitat del conjunt. Tampoc no s’ha de ser ingenu, naïf, com de vegades se’ns ha acusat per part dels cristians que viuen al Pròxim Orient, que diuen que som massa simplistes. Es pot ser crític envers una religió que, alhora, és una gran religió.»

La seva aportació, pel que fa a les parelles de diferent religió, és que han d’afrontar diversos problemes: «Tenim la reacció de la parella, dels pares i la família. Ara els pares són més comprensius que abans. Accepten l’elecció dels seus fills, encara que no n’estiguin contents. Pot haver-hi problemes sobre com educar els fills, en quina religió… existeix la temptació que els pares optin perquè els fills siguin els que decideixin quina religió volen seguir i aleshores s’estableix que no es parla de religió. Això és privar els fills d’una part de la seva formació. La família, de vegades, també pot exercir una pressió forta sobre la religió. Cal advertir les parelles que tindran aquests problemes i que hauran d’afrontar aquestes situacions.»