Després d’un any de coadjutor, el 31 de maig Josep-Lluís Serrano Pentinat es va convertir, als seus 48 anys, en bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, un cop acceptada la renúncia de Joan-Enric Vives per part del Sant Pare. En aquest any d’aprenentatge, Mons. Josep-Lluís Serrano ha après a estimar i conèixer amb profunditat la diòcesi d’Urgell, que es remunta al segle VI amb una història de tres bisbes sants: sant Just, sant Ermengol i sant Ot. Una diòcesi, a més, que té una important peculiaritat: ser compartida entre dos estats. El 26 de juny va fer l’acte de jurament de la constitució del petit país dels Pirineus, aprovada el 14 març del 1993.

Què ha significat per a vostè aquest primer any a la diòcesi d’Urgell?

Ha significat un temps d’aprenentatge, de coneixença del territori i de les seves particularitats però encara més de les persones. He pogut conèixer els mossens, així com els consells que col·laboren a l’Església: el Consell Pastoral Diocesà, el Consell d’Economia, el Consell Presbiteral i el Col·legi de Consultors. En definitiva, han estat uns mesos per conèixer una Església diocesana que camina ja des del segle VI, amb el primer bisbe, Just d’Urgell.

La diòcesi d’Urgell és molt extensa i poc poblada. Com influeix això en l’acció pastoral?

Certament, és la diòcesi de tot Catalunya amb menys població i al mateix temps amb més quilòmetres quadrats. Pel que fa referència a l’evangelització i la pastoral, la particularitat pròpia és la proximitat. El tarannà i la manera de fer de les persones en l’àmbit rural és la proximitat, el fet de sentir-se família. Per tant, és una pastoral en què ningú no és foraster, tots som de casa, també les persones que ens visiten el cap de setmana i participen en les celebracions dominicals.

Quines són les principals diferències entre Andorra i la resta del bisbat d’Urgell?

La realitat de l’Església d’Urgell és una, perquè tot és la mateixa diòcesi, des de les Valls d’Andorra fins a la Noguera, passant pel Pla d’Urgell, la Segarra, la Cerdanya, els Pallars, la Vall d’Aran i part del Ripollès. És un bisbat amb unes particularitats i uns accents molt diversos però al mateix temps amb un gran sentit de pertinença diocesana. Cada quinze dies tenim l’Escola Diocesana de Formació Permanent, oberta a tothom. Això vol dir que cada quinze dies gent d’arreu de la diòcesi es troba a la capital de la Noguera, Balaguer, a l’hostatgeria del santuari del Sant Crist, per estudiar diferents temes de teologia. És una herència molt maca que m’he trobat i que cal potenciar. Subratlla aquest gest tan divers però alhora tan profund de pertànyer a una mateixa Església diocesana.

“És un bisbat amb unes particularitats i uns accents molt diversos però al mateix temps amb un gran sentit de pertinença diocesana”

Davant la manca de capellans que facilitin el relleu generacional, cal continuar impulsant el paper dels laics? L’actual organització en arxiprestats continua sent vàlida?

Encara em trobo en aquest primer any de parlar i escoltar molt, però pel que he anat veient de la realitat de la pastoral diocesana, penso que cal fer una aposta, com de fet ja s’està fent —amb els laics i laiques que reberen els ministeris de lector i acòlit ara fa més d’un any a la catedral—, de potenciar els grups de laics, de catequistes i de sacerdots. Als països del continent africà la figura del catequista és molt important, perquè és el que convoca la comunitat cristiana cada diumenge: des de tocar les campanes, obrir el temple i acollir la comunitat, fins a llegir la Paraula de Déu i, per tant, fer-la ressonar en cada cristià perquè després pugui combregar. El catequista és qui també atén els malalts, els pobres i el conjunt de la comunitat. Per tant, el paper del catequista i dels centres de catequesi, tan presents als països africans, és una realitat que podríem valorar a les nostres comunitats cristianes. No oblidem que és la catequesi la que ens ha de conduir a la celebració dominical. 

Què comporta per a un bisbe ser, alhora, pastor de l’Església i cap d’Estat? La seva tasca prèvia diplomàtica l’ajudarà en aquest servei?

Ho estic descobrint a poc a poc. El bisbe d’Urgell exerceix un servei institucional a Andorra, on li demanen que arbitri i moderi les institucions del país. Certament, la meva tasca prèvia diplomàtica pot ajudar-m’hi, perquè a la vida tot serveix, no s’ha de llençar res de la nostra experiència i bagatge. Tots portem una motxilla i no podem fer selecció d’experiències. Tota experiència que nosaltres fem és enriquidora i porta una realitat de creixement personal i de les persones que ens envolten.

“El bisbe d’Urgell exerceix un servei institucional a Andorra, on li demanen que arbitri i moderi les institucions del país”

Com afronta, des de la seva posició, la preocupació de l’Església per la pau al món i una diplomàcia al servei de la pau?

Cal escoltar les necessitats d’un poble i cal guarir, perquè és quan escoltem i quan guarim que contribuïm a minvar la bel·ligerància. Hem de partir de l’escolta de l’altre per poder guarir aquell que s’ha sentit ferit. La diplomàcia de la pau, del diàleg, de l’acollida, va encaminada en aquesta direcció: posar la persona humana al centre de tot acte jurídic, polític, social i econòmic.

En la roda de premsa de Canòlich, quan es va fer públic el relleu episcopal, va dir que volia practicar la “fidelitat creativa”. Com entén aquest concepte?

Com bé sabeu, és un terme que el papa Francesc va utilitzar diverses vegades. La interpretació que en podem fer és la importància de ser fidels al que hem rebut, a una herència que hem de mantenir i fer-la present a casa nostra, però ho hem de fer amb creativitat, tenint en compte el llenguatge, els signes i la manera de comunicar. Tots vosaltres des de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana sabeu la importància de comunicar amb un llenguatge actual però amb fidelitat a un bagatge rebut. El P. Yves Congar s’hi refereix en un llibre preciós: La tradició y les tradicions.

El preocupa l’onada laïcista que hi ha a Andorra i la secularització en general del territori del bisbat?

A casa nostra —no solament al bisbat d’Urgell sinó també al conjunt de la Tarraconense— tenim fortes arrels cristianes. Potser, simplement, el que cal és mostrar-les i presentar el que som. Penso que aquesta és la millor pastoral i la millor evangelització que podem fer. Quan anem pel carrer i escoltem que les campanes toquen, quan a la plaça veiem les portes obertes de l’església, tot això és una invitació a la Transcendència. La nostra societat té un gran anhel de transcendència, cosa que podem constatar molt al Pirineu. La secularització forma part de tot Europa. És un moviment que arrenca després del Concili Vaticà II i davant del qual ens ha costat ressituar-nos. No podem deixar de ser presents en l’espai públic. No hi veig cap antagonisme, sinó l’oportunitat de ser presents des de la humilitat i el servei.

“No podem deixar de ser presents en l’espai públic. No hi veig cap antagonisme, sinó l’oportunitat de ser presents des de la humilitat i el servei”

Va tenir ocasió de conversar amb el papa Lleó XIV el dia de l’inici del ministeri petrí. Què en destacaria?

Va ser una salutació de cortesia al Papa que acull, que es fa proper i al qual nosaltres, com a poble de Déu, mostrem el nostre afecte i gratitud pel seu servei en la caritat i al servei de la comunió i de la unitat de tota l’Església. En l’homilia de l’inici del ministeri petrí, va parlar de la unitat, de la comunió i de la missió. Va dir que cal unificar la persona, especialment en un món fragmentat, dividit i bel·ligerant. És quan estem unificats, va prosseguir, que cerquem la comunió i esdevenim comunitat. I la comunitat és la que surt d’ella mateixa per esdevenir missionera. Va acabar amb una frase de sant Agustí: “Mirant el rostre de Crist la persona s’unifica, entra en comunió i esdevé missionera.” Sant Just, el primer bisbe d’Urgell, té un comentari del Càntic dels Càntics de l’any 537 en què parla de l’estimada Església d’Urgell i la convida precisament a contemplar el rostre de l’Amat. És el llenguatge del primer mil·lenni i dels pares de l’Església, en què les comunitats cristianes són evangelitzades a través de la catequesi i dels discursos dels seus pastors. Aquest llenguatge és molt proper avui.

Com li agradaria que evolucionés la diòcesi d’Urgell en els propers anys? Quin és el seu somni per a la diòcesi?

El somni per a la diòcesi d’Urgell i totes les diòcesis és l’Evangeli, que la paraula de Déu s’encarni a casa nostra. Això és el que desitjo per a tots els diocesans i per tots vosaltres: que puguem gaudir encarnant la paraula de Déu, servint els germans i sent persones plenes de felicitat perquè Déu ens estima.