L’agost de l’any 2021, amb l’arribada dels talibans, la presència occidental va haver d’abandonar de pressa i corrents l’Afganistan. El pare barnabita Giovanni Scalese va agafar l’últim vol juntament amb cinc missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta i catorze infants discapacitats dels quals tenien cura. S’acabava així la missió sui iuris que va impulsar Pius XI fa un segle. “Malauradament, l’Afganistan és un dels països on pràcticament havia desaparegut el cristianisme (que hi havia estat difós els primers segles pels nestorians), a diferència d’altres països islàmics. Això va fer que tornar a implementar-lo fos més problemàtic”, explica el P. Scalese des de Milà, on resideix. No perd l’esperança de poder recuperar la missió de nou.

Durant set anys va ser el responsable de la missió sui iuris a l’Afganistan, nomenat pel papa Francesc. En què consistia la seva tasca?

La meva tasca consistia en la pastoral dels catòlics presents al país. La comunitat catòlica estava formada exclusivament per estrangers que arribaven a l’Afganistan per motius laborals (personal diplomàtic, funcionaris d’organitzacions internacionals i humanitàries, empresaris, etc.). En general, els soldats eren assistits espiritualment pels seus capellans (tot i que jo celebrava la missa setmanal per al contingent italià a Kabul).

Com era la seva tasca pastoral tenint en compte la manca de llibertat religiosa al país?

La manca de llibertat religiosa plena ha afectat l’activitat de l’Església catòlica a l’Afganistan des dels seus orígens. Quan es va autoritzar la presència d’un sacerdot catòlic, només era per ajudar espiritualment els catòlics estrangers. Va ser catalogat com a “capellà de l’ambaixada italiana”, i l’església (l’única església del país) s’havia de construir en sòl “extraterritorial” (de fet, dins de la legació italiana). Qualsevol forma de proselitisme sempre ha estat exclosa, i per tant mai no hi ha hagut conversions al catolicisme (no sé si n’hi ha hagut cap al cristianisme en les seves diverses declinacions protestants). Entenc, però, que alguns afganesos que viuen a l’estranger s’estan convertint al cristianisme. En els meus anys, el problema que més afectava l’activitat pastoral va ser la seguretat: els moviments, els meus i els dels fidels, eren extremadament limitats pel perill d’atacs.

L’agost de l’any 2021, amb l’arribada dels talibans, va haver d’abandonar l’Afganistan juntament amb les religioses i els infants discapaciats. Com va viure aquesta experiència?

Tot plegat, força pacíficament, encara que no es pugui negar una certa tensió, sobretot perquè no sabíem com evolucionaria la situació. Personalment, també estava disposat a quedar-m’hi (jo vivia a l’ambaixada i per tant em sentia força protegit), però quan vaig veure que les monges, molt més exposades que jo, no se sentien segures, vam decidir marxar del país. Sempre hem sentit la protecció divina i la proximitat dels nostres germans i germanes, que van pregar per nosaltres arreu del món. Bàsicament, vam aconseguir agafar l’últim vol disponible que sortia de l’Afganistan. L’endemà de la nostra sortida es van produir alguns atacs a l’aeroport de Kabul, que van posar fi a la presència occidental i al pont aeri que connectava el país amb la resta del món.

Què ha suposat per al país i per al dret a la llibertat religiosa la presència de l’Església a l’Afganistan d’ençà que, un segle enrere, Pius XI impulsés la missió sui iuris?

La presència de l’Església a l’Afganistan, tot i que representa una gota d’aigua en l’oceà, sempre ha estat una presència significativa (i molt apreciada). Fins i tot els darrers anys, la tasca de les monges entre els “rebutjats” de la societat ha estat un “senyal”, una petita llavor llençada a terra, que tard o d’hora donarà els seus fruits. En aquests moments només hi ha uns pocs catòlics, que treballen al país principalment per motius humanitaris. Malauradament, no gaudeixen de cap assistència pastoral. Personalment crec que també és possible un diàleg amb els talibans; de fet, crec que és necessari per evitar la seva deriva fonamentalista.

Què és el que més l’amoïna del país i que li arriba a través dels mitjans de comunicació: llibertat religiosa, drets de la dona, desnutrició infantil…?

Els mitjans cobreixen l’Afganistan gairebé només en referència als drets de les dones, que és sens dubte un problema greu, però no l’únic. La pobresa em sembla que és el més preocupant del moment.

Occident ha abandonat l’Afagnistan a la seva sort? Què ha suposat per al país la marxa de la comunitat internacional?

Occident no ha causat una gran impressió a l’Afganistan. Realment espero que alguna cosa pugui canviar amb la nova presidència nord-americana. No oblidem que els talibans, durant el primer mandat del president Trump, van signar els acords de Doha, que aleshores no es van aplicar. Realment espero que ara puguem recuperar aquests acords, la qual cosa suposaria un canvi radical de la situació. També per a la presència de l’Església catòlica.

Té l’esperança que l’Església pugui tornar a l’Afagnistan? Quines condicions s’haurien de donar per fer possible de nou la missió?

Tard o d’hora, això passarà. Perquè la missió es torni a obrir, almenys fins que es trobi una solució diferent, l’ambaixada italiana ha de reobrir. Però això només serà possible quan es desbloquegi la situació a nivell internacional.