El Papa deia i feia; dit d’una altra manera: parlava amb les paraules i predicava amb els fets.

Francesc ha tingut dotze anys de pontificat: 12 anys per a qui havia dit que el seu temps com a Papa seria breu, quatre o cinc anys com a màxim! Moltes qualitats tenia aquest Papa, però sembla que la de profeta —en el sentit inexacte de predicador del futur— no era una d’elles!

Doncs bé, des de l’inici del seu gens curt pontificat, el papa Francesc va començar a martellejar insistint que l’Església sempre ha d’estar en sortida, no tancada en ella mateixa; que preferia una Església ferida per esquinçades i cops, fruit del risc assumit, que una Església tancada i malaltissa pels aires insalubres que respira.

Una Església, doncs, en sortida, però en sortida no cap a qualsevol lloc: cap a les perifèries; perifèries geogràfiques i existencials; en sortida cap als marges, on són els marginats; en sortida cap a les fronteres. L’Església que Francesc proposava ha de ser de portes obertes, perquè hi entrin, si ho volen, “tots, tots, tots”… però també perquè els cristians no es quedin a dins i puguin sortir-ne, perquè el partit no es juga al vestidor (les sagristies, els temples, els llocs sagrats), sinó a la pista, al terreny de joc, al camp, és a dir, a la vida ordinària, a la política, a l’economia, a l’educació i la cultura, a la feina i les seves estructures, a la comunicació i a l’art, al lleure i a l’esport, a la família i a la vida ciutadana; en resum, a la vida ordinària que tots vivim i als llocs que tots freqüentem.

Viatges

Sense arribar al nivell de sant Joan Pau II, el nostre papa Francesc també ens va sortir viatger. Però amb una diferència. Joan Pau II volia arribar al màxim de persones, visitar els països més poblats, tenir trobades multitudinàries i misses com la de Manila (diuen que la més participada de la història: més de quatre milions de persones). Francesc, al contrari, volia anar allà on ningú no va, perquè hi ha poca gent, pocs vots, poca riquesa, poc “interès”.

Va començar amb Lampedusa, l’illa a la qual arriben milers de persones migrants que provenen de Líbia o Tunísia; illa en les aigües de la qual es van produir moltes morts malaurades. Ningú no s’ho esperava: el Papa va voler entrar en aquest mar Mediterrani, en un altre temps mar sense fronteres, i ara frontera de mort i el cementiri més gran d’Europa, per pregar per tots els ofegats i retre’ls homenatge amb unes flors llançades a l’aigua que se’ls va empassar.

Però després va anar a fronteres geogràfiques i existencials com Lesbos, Abu Dhabi, Albània, Corea, el Marroc, Mongòlia, el Sudan del Sud, Kazakhstan, Bolívia, el Paraguai… i va deixar en espera Espanya, França, l’Argentina…

Visites a obres socials, presons, etc.

Però a més, a cada lloc, el Papa sempre volia que se li programés una visita a un centre social, a una obra en favor dels més necessitats, anant a llocs que mai un cap d’Estat visita, sovint tampoc el del lloc.

Les perifèries existencials a les quals el Papa ens impulsava, donant-nos l’exemple en persona pròpia són: el diàleg interreligiós, la misèria i la pobresa extrema; la guerra i  els conflictes polítics; els llocs i moments en relació amb l’ecologia; el fenomen migratori i els refugiats; l’abús sexual i de tot tipus sobre les persones; les presons; els problemes socials; les cimeres i trobades on es decideix el futur del món.

Per tot això, és possible que aquest Papa passi a la història com “Francesc, el de les perifèries”, llocs des dels quals la realitat es veu amb més realisme que des de dins.